La temptació ruralista
Dels vuit anys de Colau al capdavant de l’ajuntament, les superilles són la pitjor herència
A un mes de les eleccions municipals, els barcelonins no veurem acabades encara les obres dels eixos verds de l’Eixample mentre se n’acumulen les molèsties des de fa gairebé un any. Quan es facin estudis qualitatius sobre les causes de la més que probable derrota d’Ada Colau a les urnes, una de les raons principals serà el rebuig que suscita entre una part considerable de la ciutadania aquesta radical transformació del districte central. Per descomptat que és difícil estar en contra d’una ciutat més verda i amb millor qualitat de vida, amb menys preponderància del vehicle privat, com proposa l’alcaldessa. El problema, per tant, no és el què, sinó el com, els enormes problemes que generarà –i ja està generant– una fantasia ruralitzadora que vol convertir les vies públiques en jardins, o pretén recollir les escombraries al portal de cada veí.
Barcelona fa dècades que pacifica el trànsit, construint pàrquings municipals, millorant el transport públic, convertint en zona de vianants les zones històriques i molts eixos comercials, introduint la bicicleta, ampliant les voreres, construint nous parcs i recuperant interiors d’illa. Però el que ara es pretén és una ruptura, un salt d’escala, la destrucció de la funció de l’Eixample, de la trama Cerdà i la seva eficiència, cosa que repercutirà negativament sobre el conjunt de la metròpolis.
Més desigualtats
José Antonio Acebillo, que durant dècades va ser el responsable de la planificació urbanística de Barcelona, recordava en un article a la revista Política&Prosa (En defensa de l’Eixample, núm. 50) que el districte central, l’espai del qual es dedica en un 39% a l’activitat econòmica, produeix un «efecte crida» interior i exterior que genera un protagonisme de la capital catalana en el context global, cosa que es tradueix en qualitat de vida, riquesa i llocs de treball. Perquè no està gens clar com afectarà aquesta irracional restricció de la mobilitat a l’activitat econòmica, una prohibició que tampoc té en compte les noves tecnologies no contaminants. Generarà més desigualtats pel que fa al valor dels immobles, la viabilitat dels negocis i augmentarà, com ja passa ara, els embussos circulatoris, amb el consegüent empitjorament de la contaminació. La conversió en zona de vianants del carrer del Consell de Cent, per exemple, carrega el trànsit sobre el carrer de València, ¿és just per a aquests veïns?, ¿què té de progressista la nova discriminació?
La destrucció del disseny isotròpic i fractal de l’Eixample, de la simetria i igualtat, tindrà negatives afectacions en l’economia, però també en termes socioculturals. En lloc d’acostar-nos al plantejament d’Idelfons Cerdà, recuperant interiors d’illa, s’opta per enjardinar el carrer, suprimint la calçada i creant una plataforma única reservada al passeig, els jocs infantils, etcètera. Es permet l’accés als vehicles dels residents amb pàrquing, als serveis d’emergències i per a la distribució de mercaderies, que hauran d’esquivar innombrables obstacles de mobiliari urbà. Hi ha enormes interrogants sobre com es
No es recolza en cap estudi d’impacte, és un urbanisme que apel·la a les emocions. I si surt malament és irreversible
gestionaran aquests fluxos en unes àrees tan densament poblades i amb tanta activitat econòmica, sense que molts negocis pateixin.
Per descomptat que tot es pot replantejar, també l’Eixample. Però el projecte dels eixos verds, les anomenades superilles, no es recolza en cap estudi d’impacte. Darrere no hi ha cap estratègia global, és un urbanisme anomenat «tàctic» que apel·la a les emocions, a la pulsió ruralista de qui viu enmig de la metròpolis. Es fa per força, sense que ningú ho hagi demanat, sense cap estudi de mobilitat que hagués de ser preceptiu, i sense consultar-ho amb els experts i la ciutadania. I si surt malament, és irreversible, tant per l’alt cost de tornar al model original com pel calvari d’unes noves obres. Dels vuit anys de Colau al capdavant de l’ajuntament aquesta és la pitjor herència, més desastrosa que la de ficar el tramvia per la Diagonal quan hi ha fabulosos autobusos elèctrics que ho farien millor i més barat, sense necessitat de cap reforma integral. ¿Potser no recorda que els barcelonins hi van votar en contra?
■
Joaquim Coll és historiador «Hola, soy Edu, feliz Navidad», que va anticipar fa anys la murga que ens donarien les operadores de telefonia mòbil.
Però el gest de Bisbal no amaga cap reclam publicitari ni respon a un –¿calculat?– atac d’ira enmig de cap reality. Expressa un gran respecte a l’altre, des de la naturalitat, i també agraïment, perquè sense aquests xavals que es moren per una foto tampoc ell seria on és. Vaig conèixer Bisbal fa anys, quan ja militava en aquella etèria categoria que denominem «famosos», i la veritat és que la seva simpatia, honesta, em va convèncer. A més, per desmuntar els nombrosos prejudicis que podem fabricar-nos al cap, ens va sorprendre a tots pel seu profund coneixement de la història de l’Antic Egipte.
Ignoro si continua conservant aquesta passió, però celebro que mantingui en el seu vocabulari dues de les expressions més valuoses que hi ha: «sisplau» i «gràcies». No sé si amb aquestes es pot arribar a la fi del món, com deia la meva mare, però almenys allunyen el perill de convertir-te en un gilipolles.
■