L’Hospitalet salda el deute amb les seves víctimes del nazisme
El museu de la ciutat rendeix homenatge als deportats amb una exposició per recuperar les seves històries als camps de concentració. En paral·lel, es col·locaran plaques a la via pública per recordar els damnificats.
«El meu oncle avi no va morir perquè Déu va voler, el van assassinar els nazis». Ho reivindica Marta Gil Polo, de 48 anys i descendent de Ferran Polo, un dels –com a mínim– 66 hospitalencs deportats als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial i als quals el Museu de l’Hospitalet rendeix homenatge ara amb una exposició per recuperar la seva memòria.
Es tracta de la culminació de més de 15 anys d’investigació que van iniciar el 2005 Pep Ribas i Enric Gil i que el Museu de l’Hospitalet va recuperar el 2018. En origen, el museu va plantejar una beca per estudiar el cost humà de la Guerra Civil a l’Hospitalet; no obstant, simultàniament, el ple de l’Hospitalet va aprovar una moció a iniciativa d’ERC per a la instal·lació de Stolperstein a la ciutat, les llambordes dissenyades per Günter Demnig i que promouen l’homenatge a les víctimes del nazisme.
Després d’això, des de l’entitat van canalitzar la beca en aquesta direcció i va donar com a fruit el treball Els hospitalencs del triangle blau, fet per Tania González, investigadora predoctoral i comissària de l’exposició. «És un tema que fa poc ni s’ensenyava a les escoles. De cara als familiars més directes és molt important, perquè han viscut amb aquest estigma», diu González. De fet, fins fa només quatre anys, Marta Gil desconeixia per complet que el seu oncle avi hagués estat en un camp nazi: «Vaig parlar amb la meva àvia, li vaig preguntar pel llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis i em va dir que el meu avi hi surt».
«Oblidem molt fàcilment»
Va ser llavors quan li va explicar que el germà del seu avi havia mort assassinat en un camp nazi; una història de la qual durant dècades mai havia parlat a causa de la por que va imperar després de la Guerra Civil. «Oblidem molt fàcilment. La memòria és obligatòria. Perquè no torni a passar, però també perquè hem de conèixer la part fosca de l’ésser humà», defensa Gil.
Agustí Castellano, tècnic de patrimoni cultural del museu, explica que, amb la beca, l’objectiu era, més enllà de conèixer la biografia d’aquestes persones, descobrir també on vivien. I tot i que encara en queden alguns per descobrir, Agustí celebra l’arribada de les primeres onze Stoperstein, perquè, a l’instal·lar-se a la via pública permetran que el reconeixement als deportats sigui atemporal.
En el llibre Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet,
Santacana explica com tan sols 15 dies després de l’entrada de l’exèrcit de Franco a la ciutat l’alcalde comunicava als comandaments de la Guàrdia Civil la seva preocupació perquè «es netegés la ciutat d’elements considerats indesitjables». Així, les investigacions de la Causa General franquista al municipi posaven l’accent en l’activitat anarco-sindicalista.
Els avantpassats de Marta Gil, a més de l’exili i els camps, també van ser víctimes de la repressió franquista. Va ser el cas de Domingo Polo, besavi de la Marta, que havia sigut un membre actiu de la CNT-FAI. A l’acabar la guerra, va mirar d’amagar-se al seu poble natal, a Alcalà de Xivert (Castelló), però finalment va ser detingut i assassinat a la presó.
L’exili a França
Tania González explica com entre el 5 i el 15 de febrer de 1939, milers de republicans, entre els quals hi havia uns 300 veïns de l’Hospitalet, van travessar la frontera francesa fugint de les tropes franquistes. Les autoritats franceses van internar els espanyols exiliats en camps de concentració al llarg de la costa mediterrània, però, amb la invasió alemanya, bona part dels exiliats van ser enviats a camps alemanys.
El següent pas en el recorregut ja van ser els camps de concentració. Mauthausen-Gusen va ser el principal destí dels deportats de l’Hospitalet. Carlos Quesada té parents que van viure aquest horror i hi van sobreviure. Es tracta del Ciríaco –avi del Carlos i militant anarquista– i el Félix –oncle del Carlos–, que el 20 d’agost del 1940 van ser traslladats amb tren, dins uns vagons de bestiar, fins a Mauthausen.
El Carlos explica que, tot i que en aquell moment el Félix tenia 14 anys, ja era molt alt i, per tant, tot i que va intentar convèncer els oficials que en tenia 13, no va aconseguir tornar al comboi i va ser enviat al camp amb el seu pare. Malgrat això, tots dos van sobreviure i, a l’arribar a París després de ser alliberat, el Ciríaco es va tornar a afiliar a la CNT.
«Aquests homenatges no suposen obrir ferides. Ja estan obertes. I no són batalles de l’avi. Cal fer pedagogia i no banalitzar aquests actes perquè no tornin a passar», remarca Carlos Quesada.
■