«Sento l’edat que tinc per primer cop en la meva vida, i hi estic molt a gust»
— Després de Farsa (género imposible), en què recollia temes compostos per a finalitats diverses, Toda la vida. Un día té aspecte d’àlbum pensat com a tal.
— Conté composicions noves que responen a un concepte molt clar, el de reflectir una vida sencera. Està ordenat per moviments, i cada moviment correspon a una edat: del naixement, als 20 anys; d’aquí, als 40, als 60... I la mort com un moment de canvi i de renaixement. Hi ha un poema que ho aplega tot: Aterrados, de William Carlos Williams, en què ve a dir que, davant la immensitat del paisatge, et pots espantar, però que, si ordenes la vida flor a flor, afrontant els problemes d’un en un, els pots anar mastegant i digerint.
— Un disc que sembla que segueix un fil narratiu.
— El primer moviment és la flor, perquè naixem a l’empara de les flors que van triar els nostres pares; després la joventut, que és fugir de les nostres seguretats i la zona de confort; el jardí, que seria on jo soc ara, en què tries les persones que et fan sentir bé, i després el pes, el gran saber de la gent gran. Al final, el renaixement, en què intento explicar la circularitat del temps, tal com jo l’entenc.
— ¿La pols d’estrelles de la qual reneix la vida?
— La cançó Em moro, que canto amb Salvador Sobral, ho explica molt bé: la lluna empeny el sol, el mar puja i baixa el riu... Tot va seguint el seu curs, i que cadascú agafi això a partir de les seves creences. Jo crec que ho faig d’una manera molt compartible. Vaig explicar a la meva filla, que ja té 15 anys, i a la meva mare com seria aquest disc, i que començaria amb una cançó de bressol per anar després creixent i, quan vaig acabar, la meva filla em va dir: «¿I per què no poses la cançó de bressol al final?». I vaig pensar: «Ho has entès més bé que jo».
— Va compondre aquest àlbum poc abans de fer 40 anys (el 15 de febrer passat). ¿Pressentia que resultava significatiu aquest canvi de dígits?
— Doncs no ho sé, la veritat, perquè de fet m’he sentit més gran els últims tres anys que ara. Ara sento l’edat que tinc, crec que per primera vegada en la meva vida, i hi estic molt a gust. Veig que això la gent ho porta malament. Més els homes que les dones, i és una cosa que em sembla curiosa. Jo em sento positiva amb la meva edat.
— Fa uns mesos, quan va rebre el Premio Nacional de Músicas Actuales, ja ens va parlar de la conveniència de deixar d’estigmatitzar les edats.
— És una cosa que sempre m’ha interessat molt. A Barcelona som molt de la novetat, la novetat..., i estar amb gent de més de 70 anys, com ara Liliana Herrero, Pepe Habichuela i Carmen Linares, et fa pensar que són persones amb un saber molt rotund, potent, i que no podem deixar d’escoltarles. El meu ideal sempre ha sigut que es barregin les edats. Sempre he tingut relació amb diverses generacions, i és una cosa que m’agrada molt, i ara ho no vivim així: es fa que tothom caduqui molt ràpid, i no als 40, sinó als 27 o 28, que ja senten que van tard. En aquest disc hi ha des d’un nadó fins a Pepe Habichuela, que té 79 anys.
— Estem a l’era de la inclusivitat, en què és inadmissible menysprear algú per qüestió de gènere, raça o creences, però en canvi no passa res per dir-li boomer o exigir-li que es retiri i que se’n vagi a casa perquè té una edat determinada.
— I la por que hi ha en aquesta professió que ja no et cridin. Hi ha altres cultures en què ho tenen molt més clar: l’Àfrica o el Japó. Jo sempre intento tenir equips amb gent jove i gran, i la connexió és perfecta. M’agradaria que se’n parlés més, d’això.
— ¿Sent que aquest és un àlbum exigent per a l’oient, amb el fons conceptual i les 21 cançons?
— Són 69 minuts. Sí, és absolutament exigent. Soc conscient que és anticomercial, però és el que m’ha sortit. Reflecteix una vida sencera i no podia ser de cap altra manera. Però m’agrada també que la gent escolti les cançons d’una en una, o per moviments. És un disc circular i el pots començar per on vulguis.
—¿Què fa que triï el català, el castellà o el portuguès en una cançó?
— En català, algunes són per a persones concretes amb qui parlo aquest idioma, però normalment trio la llengua per la sonoritat de la música. És curiós, però cada idioma té la seva pròpia melodia. Sempre dic que el brasiler em va ajudar a cantar més bé en català per la seva manera d’unir les paraules. En aquest disc, els textos són molt importants. Té