El tenor que vola alt
Michael Fabiano, el cantant que enlluerna la ‘Manon’ del Liceu, és també un experimentat pilot d’avionetes, té una fundació que ajuda joves i va crear una aplicació perquè companys de professió poguessin trobar feina amb més facilitat.
una connexió molt forta amb 11 de novembre (2012). Va estar a punt de dir-se 21 de primavera. Però llavors jo escrivia per necessitat, i aquí hi ha una maduresa diferent.
— Vostè representa la recuperació d’una idea de cançó popular que semblava extemporània, fins i tot passada de moda. En això coincideix amb Natalia Lafourcade, amb qui canta Mi última canción triste.
— La música popular és música immortal, que ha superat el temps. La carrera de la Natalia és molt curiosa, sí. Vaig anar a casa seva, a Mèxic, i vam connectar molt.
— ¿Amb quina actitud treu un àlbum en aquests moments, ara que tot sembla anar tan ràpid, al món i en la manera de consumir la música?
— Tot és molt fugaç, hi ha molt d’estrès, angoixa i consciència del que passa. És dur, és dur. Celebro que la meva carrera comencés abans de tot això. M’afecta, per exemple, saber que ara a Sudamèrica és estiu, i veure els meus amics d’allà a les xarxes. No sé si som capaços de gestionar tanta informació. Ho veig en els adolescents. Però amb el disc estic al màxim, amb moltes ganes, i això té a veure amb l’edat. Sé que la meva proposta és exigent, però potser necessitem una mica d’exigència. En tinc 40 i sento aquesta energia, i tinc coses per explicar i ganes de fer-ho.
■
El tenor nord-americà Michael Fabiano és una de les estrelles de l’actual temporada del Liceu. Al principi de temporada va cantar a Mario Cavaradossi a Tosca i aquests dies brilla en el rol de cavaller Des Grieux a Manon juntament amb la soprano Nadine Sierra en una moderna producció d’Olivier Py, a la cartellera fins al 3 de maig.
Als seus 38 anys ha desenvolupat una gran carrera gràcies al seu talent i a la seva audàcia que l’ha portat tant a cantar difícils rols molt jove com a pilotar avionetes, crear sistemes informàtics que facilitin la contractació d’artistes i llançar una fundació per ajudar estudiants amb pocs recursos a descobrir la música a través d’un programa impartit per llicenciats en cant que han acabat la carrera i no troben feina.
«Des Grieux és diferent de tots els altres personatges que he fet. És innocent, sa, directe i molt honest. També sensible i introvertit. No tenen res a veure amb Rodolfo, de La bohème. Ni amb Alfredo, de La traviata. A Des Grieux no li van les festes i, tot i que hi ha moments en què embogeix, és un home més aviat introvertit. És al contrari que jo, que soc un paio molt extravertit», diu Fabiano, que s’ha instal·lat a Madrid per tenir una base a Europa. «Tinc molts contractes aquí i és un país que sento pròxim i amb una bona qualitat de vida».
Vocació sense intenció
A diferència d’altres cantants, ell mai va somiar fer carrera en la lírica. Sabia que dur que era per una tia seva. No obstant, tot va canviar quan a la Universitat de Michigan va conèixer Georges Shirley, el primer tenor negre que va cantar al Metropolitan de Nova York el 1961. «Em vaig apuntar a classes de cant perquè sempre m’havia agradat la música sense intenció de res. Si canto és perquè ell em va dir molt seriós: «¿Saps el talent que tens? Mai hi haurà un cantant que pugui cantar igual que tu. Tens l’obligació de compartir aquest talent. Has d’estudiar música». Mai se n’ha penedit.
Si Fabiano ha arribat tan alt als seus 38 anys és en part perquè, malgrat escoltar molts mestres, ha dissenyat la seva carrera fiant-se del seu instint. «Cada persona té una veu diferent. El que li serveix a una persona no li funciona igual a cap altra. Un ha de descobrir què li va millor». Per això recomana no seguir cegament ningú. «Cada cantant ha de trobar el seu camí. Al final ets tu que has de crear el teu propi mètode tenint sempre molt en compte la ment i el cor».
Va començar cantant rols molt lírics però als 32 anys va estrenar
Don Carlo. Va ser atrevit, però es va preparar a fons i li va sortir bé. D’un temps ençà s’està centrat en rols més dramàtics. En 10 anys, ¿on es veu? «Hauré cantat Otello i molt de Verdi i Puccini que encara no he fet. Però hi ha altres coses en els meus plans al marge de la meva carrera operística perquè em sento molt unit al meu país. La meva fundació ArtSmart ajuda uns 1000 nens a qui donem lliçons de cant en escoles on no s’ensenya música. Som a nou ciutats. I hi ha més projectes que vull posar en marxa».
«Cada cantant ha de trobar el seu propi camí perquè cada veu és diferent», assegura
Més enllà de l’escenari
Al parlar amb ell un té la sensació que la seva ment no para. Fa 10 anys va posar en marxa una aplicació per ajudar els artistes a trobar feina. «Era una mena d’Uber per posar en contacte cantants amb ofertes de feina, per quan cancel·lava un cantant, per exemple, poder contractar-ne un altre amb rapidesa sense necessitat d’intermediaris. Vaig invertir molts diners en aquell projecte però no va sortir bé».
Ara, vist amb perspectiva, comenta: «Era molt jove i allò va ser una bogeria perquè ho vaig fer tot sol. Durant quatre anys vaig treballar 20 hores cada dia, tenia la meva carrera, la meva fundació i no hi guanyava diners. Zero». En lloc de deprimir-se, Fabiano va continuar lluitant. En comptes d’acudir al psicoanalista, el tenor es relaxa pilotant avionetes. «Quan volo trobo la pau. Davant els comandaments només puc pensar en el que faig en aquell moment. En aquesta soledat, a l’aire, concentrat a pilotar; em va fenomenal».
Tot i que li queden molts grans rols per interpretar, el tenor prepara també l’estrena d’un cicle de cançons que està escrivint Jimmy Bellido. «No hi ha gaires nous compositors que m’agradin», confessa. I està horroritzat amb algunes campanyes a les xarxes socials del seu país predicant la necessitat de potenciar compositors de canvi, d’enterrar els clàssics i donar camp a gent nova. «Em fa por que s’obri la porta a gent sense experiència. ¿Per què hem de deixar d’escoltar obres de Verdi i Puccini?».
■