‘Enderrock’ i la melodia de l’extinció del català
La publicació celebra 30 anys plantant cara als discursos catastrofistes respecte a la salut de la llengua, utilitzada tant pel cànon pop-rock com per emergents propostes urbanes.
La revista Enderrock fa 30 anys amb un desplegament de forces molt rotund per als temps que corren: número doble de paper, sengles portades (Sílvia Pérez Cruz i Els Amics de les Arts) i un renovat disseny d’Opisso Studio per donar esvelt acomodament a la prescriptiva provisió de reportatges, entrevistes, articles d’opinió i ressenyes de novetats discogràfiques. I un editorial titulat Canvi de paradigma? en el qual recorda com es va obrir pas la publicació i com assisteix en l’actualitat al sotrac global que viu el que encara coneixem com a música pop.
Crida l’atenció com Enderrock, que va entrar en escena reflectint l’imaginari del pop-rock de l’època (Els Pets, Sopa de Cabra, Sau), ha evolucionat al llarg dels anys, molt lluny de la síndrome ‘Mojo’ (l’excel·lent revista britànica, que se sent empesa a treure cada mes en portada els Beatles, Bowie o Pink Floyd en consideració als seus veterans lectors) i omplint pàgines amb cares fresques i noms exòtics per a l’adult mitjà. Qui pugui pensar que la revista viu de la nostàlgia d’aquell llunyà rock català, de la nova cançó i del rock laietà, va una mica extraviat. Els últims mesos, Enderrock ha dedicat les portades a la rapera Aina Koda, al duo urbà The Tyets, al televisiu Lildami, al trio pop electrònic Lal’ba i al neocantautor metafísic Socunbohemio.
La profusió de propostes en català es produeix ara que es respira una redoblada angoixa per la salut de la llengua, molt aparatosa (i afectada) a les xarxes, on impera l’esport de disparar tot el que es mou. «Els lingüistes asseguren que el català ja ha entrat en procés d’extinció», proclamava no fa gaire la campanya de Parlem, no sé si ignorant l’abast d’aquesta afirmació: si realment aquesta llengua ja s’ha col·locat al carril del desballestament, ¿per què dedicar-li esforços?
Queda clar que a Enderrock no s’agafen aquest eslògan d’una manera literal, i fan bé. De la crida a la consciència lingüística al catastrofisme hi ha una distància, i és tòxica l’equació que atorga prestigi a qui deixa anar la sentència més nihilista. Lluny d’abonar un patriotisme de l’ansietat que de poc serveix, la revista ens parla amb desimboltura d’una comunitat que manté la llengua molt viva a l'arena musical. Encara que això impliqui donar algun disgust als lingüistes: «M’agrada viure amb tu aquesta locura / Tinc ganes de tu / i de fer el bailoteo», canten alegrement The Tyets en la seva lliure interpretació del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
■
Altres novetats