Flaixos de la vella ira juvenil
La banda californiana entrega un àlbum enutjat en el qual discuteix les pautes educatives de la infància i reconstrueix amb precisió el seu decàleg a l’estil metal. Per cert, no hi espereu balades. Metallica ‘72 Seasons’
Blackened-Universal
Metallica ha deixat feliçment enrere els temps en què semblava a punt d’implosionar o, potser pitjor, de morir-se d’avorriment (St. Anger, 2003), i va entregant àlbums, encara que sigui amb comptagotes, en els quals se les enginya per rearmar un antic vigor i deixar en el camí notables reguitzells de cançons. Així, després del revitalitzador Hardwired... to self-destruct (2016), arriba aquest 72 Seasons, en el qual afronta tot un paperot: convèncer-nos que la ira que va sentir en la seva joventut segueix sent un combustible inspirador i creïble, tot i que ara ells siguin uns senyors benestants i a la seixantena.
És el cas del cos inspirador del disc, el pols amb la còlera a partir dels motllos educatius i les pautes implantades pels nostres pares. Les 72 Seasons ens parlen d’aquestes moltes estacions que van configurar el camí fins als 18 anys, i posen el punt de partida amb un aparatós festival del riff que, encadenant accelerades, obre l’àlbum sense deixar respirar. Tema titular de 7 minuts i 39 segons, advertint-nos d’un dels perills d’aquest llarg cançoner, la tendència a estirar en excés algunes dinàmiques instrumentals.
Girs melòdics
L’arrencada de 72 Seasons manté les espases en alt en la seva tríada de benvinguda, amb Shadows follow i Screaming suicide evocant els vells manaments del trash metal i maridant-los amb aguts girs melòdics, solos amb wah-wah i estampides com un boig. Metallica en posició obertament ofensiva, deixant-nos clar que aquest serà un àlbum sense balades, tot i que no per això exempt d’atractives recessions. També hi ha el baix de Robert Trujillo, marcant el pas en el musculós groove de Sleepwalk my life away, amb un James Hetfield posat en el seu paper de somnàmbul extraviat. I la pulsió pètria, hereva del hard, que s’obre pas a You must burn!, un trofeu que cau a plom.
El tema més llarg
Poc arriscat, però eficaç, resulta ser aquell torpede anomenat Lux aeterna (el primer senzill, llançat al mes de novembre), per alinear amb altres peces apreciables, com l’enrarida Chasing light i les abrasives Too far gone? i Room of mirrors. Una menció especial es mereix la composició final, Inamorata, un tour de force de més d’11 minuts (la durada més llarga de la història de Metallica) en què percebem el Hetfield més sentit, matisant la foscor de l’àlbum, si bé la banda es delecta en excés en el seu tram instrumental de guitarres doblades.
Amb tot això, la banda demostra que continua viva com a ens creatiu, encara que sigui revisant tots i cadascun dels registres del metal que la van fer famosa. 72 Seasons no dissimula en la seva mirada al passat per agafar impuls, o per cremar-lo, com insinua aquesta portada en què un bressol apareix fulminat per un llamp.
Concebut com un lloc on alliberar-se de la càrrega de responsabilitat que suposa donar-los resposta, el quart elapé del duo equilibra amb seny la contundència guitarrera i la immediatesa del pop sense deixar de trepitjar el pedal de l’emoció. Amaral i Gorka Urbizu donen un cop de mà en un disc que els hauria d’obrir les portes del reconeixement massiu.
Pop-folk
Encara que el disc l’obri un rutilant número pop, In the lightning, la tornada de Leslie Feist després de sis anys es decanta per un recolliment acústic induït per episodis familiars contrastats. La canadenca es mou amb sigil entre subtils melodies udoladores i certa purpurina màgica, prioritzant la puresa expressiva amb l’ajuda de còmplices com Mike Mills (ex REM).