Sol, gespa i calendari
No és només el que defensa sinó el que projecta en atac. El Barça va aguantar en un mal inici en què l’Atlètic no només tenia el control del partit. Tenia fins i tot la pilota, incapaços com eren els blaugrana de descodificar Griezmann, el far del cholisme. El central uruguaià, que ja va ser corejat pel Camp Nou en el minut 21, per sobre fins i tot del nivell d’adhesió que es va mostrar en el 10 per recordar Messi, va estar a l’altura del que demanava l’assolellada i festiva tarda barcelonina. Araujo estava atent a la indolència amb què es veu Kounde com a lateral. Estava preocupada pels desajustos de Marcos Alonso, l’esquerrà que l’acompanyava. Va corregir, i bé, a tots, abans de treure’s una passada llarga a l’espai perquè corregués Raphinha, pròleg del gol de Ferran.
EL MILLOR GRIEZMANN TOPA AMB EL MILLOR TER STEGEN.
Va entrar al partit en gran. Ni un minut i el travesser de Ter Stegen retrunyia. Com el Camp Nou. Griezmann va aprofitar una excel·lent pressió sobre Busquets –fins a tres blanc-i-vermells atabalaven el capità blaugrana– per col·locar-se en la frontal de l’àrea on es va inventar un monumental xut que va esquivar la figura gegant del meta alemany. Però Ter Stegen va tenir sort que la fusta el deslliurés del gol de l’Atlètic.
Era un primer avís. Seriós avís perquè, a més, Griezmann no es conformava amb això. Una internada de Carrasco per la banda esquerra, que va saber rendibilitzar la lentitud de Kounde, més incòmode que mai com a lateral dret, va permetre al davanter francès disparar, en posició forçada, però amb molt verí. Va topar llavors amb la mà del porter blaugrana. Una parada que era un tresor quan el partit estava igualat. Antoine va deixar en la segona meitat una rematada d’esperó, que va tenir després una resposta extraordinària de Ter Stegen.
FERRAN, PRIMER XUT A PORTERIA, GOL DECISIU.
Estava inicialment desubicat, com a conseqüència que l’Atlètic va entrar millor en el partit. Però el Barça va reaccionar. Xavi va apostar per Ferran i ell s’ho va tornar en un moment tan delicat de la temporada i, qui sap, si fins i tot del seu futur al Camp Nou. ¿Com? Amb un gol que potser ja val definitivament una Lliga. Tot molt ràpid, vertical al màxim, necessitat com estava el Barça. Ferran va ajustar l’espiell i va disparar amb intuïció, a més d’encert. Un xut a porteria del Barça en els primers 45 minuts, un gol. ¡I ja n’hi ha prou! Després Ferran es va reivindicar amb la seva celebració ensenyant el nom que porta a l’esquena.
DOS EXTREMS, TRES CENTRALS, QUATRE CENTRECAMPISTES.
Xavi va començar amb extrems. I va acabar amb centrecampistes. Va començar amb Raphinha i Ferran. I va acabar després amb Pedri en l’eix del joc ofensiu. Va jugar la mitja hora final amb una línia de tres centrals –Kounde a la dreta, Araujo, a l’eix, i Eric– perquè Balde volava per l’esquerra, mentre el tècnic blaugrana omplia el centre del camp amb aquest quadrat que tant li agrada i que té en la base Busquets i De Jong. A la part superior cohabitaven Pedri i Gavi. Xavi va moure i va remoure la pissarra per intentar domar un partit en el qual el Barça va recuperar la llum amb Pedri i Frenkie. I Ferran va rescatar el somriure perdut.
■
A Xavi Hernández el molesta el sol. També la gespa seca i alta. D’acord. Carlo Ancelotti, al seu torn, malparla del calendari, que coneix des de fa molt temps, perquè està massa carregat. Tots dos tenen raó, amb matisos, sobretot en el cas de les condicions meteorològiques a què al·ludeix l’entrenador del Barça. Però el que més em crida l’atenció és que es lamentin els que més tenen. Els dos poderosos. El Barcelona juga poques vegades a primera hora de la tarda, molt poques. Altres equips pateixen el sol més sovint. O pitjor, juguen els dilluns, un dia estrany per al futbol. Allò de la gespa seca o llarga són estratègies de cada entrenador, però hi ha unes normes que marca la Lliga i que tots han de complir. I que sapiguem, es compleixen. El mateix passa a la Champions. Entenc el que vol dir Xavi, el futbol de toc que pretén executar pateix si la gespa no és una alfombra i el sol enlluerna i escalfa.
Xavi i Ancelotti tenen raó, amb matisos, però em soprèn que es lamentin els que més tenen, els grans
Aquells camps impossibles
Però jo era fan del futbol amb fang en aquells camps impossibles, amb pilotes bombades constantment perquè la pilota no rodava prou. El vell Atocha, a Sant Sebastià, era una passada. Pura passió, pur esforç. Un altre futbol, segurament, menys tècnic i on la casta i la intel·ligència manaven. Però l’aficionat disfrutava de valent. En aquests camps, per cert, continuen jugant molts xavals o aficionats. No crec que dos centímetres d’altura de la gespa siguin els culpables dels badalls a què ens ha sotmès en alguns partits l’equip de Xavi, la veritat.
Anem amb allò d’Ancelotti. És clar que té raó amb allò del calendari impossible, sobretot aquesta temporada de Mundial a l’hivern. És una bogeria, hi ha partits cada tres dies, amb prou feines es poden assajar conceptes tàctics i els futbolistes es passen les setmanes viatjant. Sí, no és el més idoni. Però la realitat és que el Reial Madrid, i també el Barça, compta amb una plantilla molt àmplia, gairebé amb dos onzes de garanties per afrontar diverses competicions. El problema del cansament sorgeix quan tens jugadors com Hazard o Mariano, que ni hi són ni se’ls espera (quina temporada porten). Així les rotacions resulten molt més complicades, és clar, i els titulars acumulen minuts i fatiga. Però tant se val. Queixem-nos. Potser és bo per a la salut.
■