Carla Simón
«Faci vostè com jo, que no em fico en política», diuen que va dir el dictador Francisco Franco a l’escriptor José María Pemán, una sentència cínica, sens dubte, ja que la seva era l’única opció ideològica permesa durant el període en què va ocupar la Direcció de l’Estat, i per tant, l’única política possible. Si desposseïm la frase del seu context i autoria, i, per damunt de tot, del cinisme, podria ser fins i tot una d’aquelles admonicions que llancem als amics a qui un dia els arriba una proposició per enrolar-se en una candidatura electoral. Després, no es fiquin en política si no es dediquen a la política.
La política crema sovint el que s’hi fica, el converteix en focus d’atenció en determinats àmbits socials i geogràfics, aparella en la majoria dels casos un període d’activitat de curt recorregut, es perden amics, s’arriben a trencar famílies i, de vegades, fins i tot es corrompen els que escollint la vida pública mai ho havien fet abans.
Tres raons
La directora de cine Carla Simón (Barcelona, 36 anys) no va recordar la frase de Franco –ni falta que feia– el dia que va decidir acceptar la proposta de Pablo Odell, amic de la cineasta i candidat per Junts a l’alcaldia de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), per ocupar el lloc de suplent a la llista per a les eleccions del mes de maig. Sí que hauria d’haver calibrat la polèmica després de fer-se pública la notícia. Per tres raons: perquè en l’enrenou s’enterbolia una prometedora trajectòria cinematogràfica amb només dues pel·lícules (una, candidata de l’Acadèmia de Cine a representar Espanya als Oscars –Estiu 1993, del 2017– i l’altra, també, i a més a més Os d’Or a Berlín –Alcarràs, de 2022–); perquè no hauria de prestar el seu temps a l’activitat (figurava com a suplent) i aquest fet ja li havia generat un problema intern al candidat; i perquè per molt que sigui amiga de l’aspirant a l’alcaldia i es tracti del poble de la seva infància i adolescència, no ha escollit els millors companys de viatge, un partit nacionalista i independentista que fora de Catalunya suscita un rebuig més que notori i amb el qual Carla Simón reconeix no compartir més que la seva relació d’amistat amb el candidat a les Planes d’Hostoles.
Polarització
I hauria d’haver tingut en compte un altre factor important. Fa tant temps que estem enfangats en allò que anomenen la polarització de la societat que l’opinió pública i la majoria dels partits no acaben d’acceptar l’aterratge en àmbits de la política de noms aliens a ella que s’han guanyat la popularitat amb altres activitats, però només si aquests personatges no combreguen amb el punt de vista propi. És probable que el votant de Junts veiés amb bons ulls que la directora d’Alcarràs fos inclosa en una llista del seu partit, per més que fos de suplent i com a independent. En qualsevol cas, ho veurien amb cert grau de sorpresa, ja que Carla Simón es defineix d’esquerres i Junts no ho és. A Javier Bardem i Willy Toledo no se’ls coneix la militància en cap formació ni que hagin format part d’una llista electoral, però expressen opinions polítiques que irriten els que no pensen igual que ells i els aclamen els que sí que ho fan.
Dels quatre dies que Carla Simón va ser candidata suplent en una llista de Junts, em quedo amb la segona frase del seu comunicat de renúncia: «Vull clarificar que no soc de Junts. No comparteixo la seva opció política ni la majoria de les seves idees. Lamento la lectura descontextualitzada que s’ha fet de la meva participació en la política municipal del meu poble, de tot just 1.700 habitants. Per aquesta raó, he decidit retirar-me de la llista que vaig recolzar simbòlicament com a suplent independent». Efectivament, es pot no militar en un partit i anar a les seves llistes. Hi ha milers de regidors a Espanya de municipis més petits que les Planes d’Hostoles que així es presenten a les eleccions, tot i que, normalment, comparteixen la majoria d’idees del partit perquè és el factor determinant de qui un dia decideix dedicar-se a la cosa pública. No s’entén el contrari.
Malgrat haver estat únicament quatre dies com a integrant d’una candidatura, li ha donat temps a recordar una de les primeres lliçons que aprèn el polític. Els errors mai són propis, sinó dels altres (tercera frase del comunicat), que fan lectures descontextualitzades de tot.
■