Com millor, millor
Amb la nova llei de l’habitatge per fi s’aposta per la vivenda social de lloguer, ja sigui mitjançant la Sareb o la nova construcció
Habemus setmana de la vivenda. Això és un no parar: nova llei, pisos de la Sareb, crèdit per a noves construccions de lloguer social i contraanuncis de l’oposició. En un mes es pretén solucionar 40 anys de sensepolítica. Centrant-nos en la llei, aquesta té alguns aspectes molt positius. Per fi s’aposta per la vivenda social de lloguer, ja sigui mitjançant la Sareb o la nova construcció. El procés serà lent, però necessitem una política continuada d’habitatge social de lloguer. Hi ha detalls a retocar, per exemple, com farem que els constructors no disminueixin l’oferta si en cada promoció s’imposa un 40% de vivenda social. Hi ha vies per compensar-los. Una altra bona notícia són els incentius fiscals als propietaris perquè posin les seves vivendes de lloguer. Incentius que són més grans si els lloguers són assequibles o es destinen a joves. També la possibilitat d’augmentar l’IBI de les vivendes buides. Tindran un impacte desigual, però totes aquestes mesures augmenten l’oferta (social i privada) de lloguer. Just el que necessitem. Més oferta, perquè buscar lloguer deixi de ser un càsting. Anem al com pitjor, pitjor de la llei. La literatura científica apunta que els controls de lloguers redueixen l’oferta d’habitatges de lloguer, a més d’altres efectes. Aquí mateix a Catalunya l’evidència més sòlida mostra que en un any i mig l’oferta va decréixer un 10%. M’explicava un prestigiós científic espanyol que viu a Göteborg, on hi ha tradició de control de lloguers, que ell es va atipar de buscar un lloguer després de ¡cinc anys! I si augmenta l’escassetat de vivendes, ¿a qui creuen que els costarà més trobar vivenda? Als més vulnerables.
No necessitem perdre per aquí l’oferta que guanyem per altres vies. A més, tot el que envolta aquesta part de la llei fa olor de sofre. Si aquesta part es deixa en mans de les comunitats autònomes, és probable que unes –Catalunya serà de les primeres– el posin en pràctica i d’altres no. Si la inversió residencial es trasllada a aquestes altres, ¿parlarem de dúmping immobiliari? Un altre punt conflictiu, l’índex amb què s’actualitzaran les renovacions dels lloguers a partir del 2025 i a què s’ancoraran els preus dels contractes procedents dels grans tenidors. ¿De veritat que ha de ser l’INE que el confeccioni? ¿No és una ingerència política en un organisme independent? ¿Com és possible que pugui exercir d’independent si ja li imposem que el creixement de l’índex estigui per sota de l’IPC? De l’oblit de tractar que el jove solvent accedeixi a la propietat mitjançant avals públics, descongestionant així el mercat del lloguer, o d’arribar a un pacte amb els fons d’inversió perquè cedeixin les seves vivendes de lloguer social (curiosament, una esmena a l’avantprojecte d’un signant de la llei), en parlarem un altre dia. Una pena no aprofitar el consens social (i gairebé polític) en algunes mesures per a una llei que fixi una política de l’habitatge estable. Això seria un com millor, millor.
■
Una de les vies per incentivar que els titulars treguin oferta al mercat són els avantatges fiscals