«Espanya oblida que té frontera amb l’Àfrica»
— ¿Quan es posen les bases de l’actual política exterior?
— Les bases es posen a poc a poc, però el gran pas es fa durant la Transició. S’estableixen relacions diplomàtiques amb l’URSS, amb els països comunistes d’Europa, amb Mèxic, amb Israel; el país ingressa al Consell d’Europa i firma nous acords amb el Vaticà, i un Tractat amb els Estats Units. Espanya es defineix internacionalment, ingressa a la llavors Comunitat Econòmica Europea i a l’OTAN.
— ¿Què ha suposat per al nostre país l’entrada a l’OTAN?
— Des de les guerres napoleòniques, Espanya era una potència secundària que mai havia tingut un aliat. I això dura pràcticament fins a la seva entrada a l’OTAN. És cert que es pot considerar aliat, tot i que amb condicions, els EUA, perquè la primera vegada que Espanya perd la seva neutralitat estricta és quan el 1953 firma els acords per autoritzar l’establiment de bases militars nord-americanes. Però aquests acords no garanteixen la integritat del territori espanyol, a diferència de l’OTAN, que garanteix el principi de defensa col·lectiva mitjançant l’Article 5 del Tractat. Formar part de l’OTAN és formar part d’una aliança amb els països democràtics i desenvolupats del món.
— I com han sigut les relacions amb els Estats Units?
— Amb els Estats Units no hi hem tingut una relació constant. Va tenir un paper positiu en la resolució de la crisi del Perejil, cosa que no va fer França. Es va viure un moment de gran amistat durant la legislatura de José María Aznar que va ser quan es va produir aquella foto de les Açores, tot i que jo no vaig estar d’acord amb la guerra de l’Iraq, una relació a què el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va clavar una puntada de peu amb l’abrupta retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq. Després Rajoy ho va arreglar una mica i tot i que ara hem millorat un xic la relació, cal recordar que hi ha partits en el Govern que són molt antiamericans.
—Ha esmentat la postura de França en aquella crisi amb el Marroc, però amb París hi ha molts assumptes d’interès comú.
—Ha sigut una pena no haver aconseguit el MidCat per poder portar a Alemanya el gas procedent d’Espanya. En tot cas, tant amb França com amb Alemanya hi tenim una balança comercial molt important, però hauríem de tenir-hi una relació de veritable amistat, com té Portugal amb el Regne Unit, per exemple. Espanya també hauria de fomentar les relacions amb l’Administració francesa, enviar joves funcionaris a formar-se a l’Escola Nacional d’Administració (ENA).
— Diu que una de les raons per les quals ha decidit escriure el llibre és perquè considera que no donem a les relacions internacionals la importància que mereixen.
— A Espanya no en som conscients. L’any 2001 el servei militar va deixar de ser obligatori i el país va passar de tenir al voltant de 300.000 efectius a uns 120.000, és a dir, una tercera part. Des del 1990, Espanya participa en les missions internacionals a l’exterior sota bandera de les Nacions Unides o de la Unió Europea, en projectes bilaterals, per impartir formació... Uns 180.000 militars havien participat fins al 2019 en aquest tipus de missions i les forces armades és una de les institucions més ben valorades pels espanyols. No obstant, quan preguntes quines despeses caldria reduir, ¡contesten que en Defensa i Exteriors! Tenim una guerra (la d’Ucraïna) que no sabem com acabarà.
— ¿Alguna cosa més que estiguem desatenent?
— Una cosa que els espanyols obliden és que Espanya té frontera amb l’Àfrica, que té un dels índexs de natalitat més alts del món i el 2050 podria duplicar la seva població. És un continent amb molta corrupció, on operen les màfies de l’emigració perquè la gent pensa que a Europa viurà millor i el famós Procés de Barcelona que va arrencar el 1995 per fomentar la cooperació i el desenvolupament dels països de la riba sud del Mediterrani i frenar l’emigració no ha aconseguit res.
—Tots els Governs es veuen obligats a moure’s en un delicat equilibri entre el Marroc i Algèria. El de Pedro Sánchez ha fet un gir sobre el Sàhara.
— El Govern ha fet un gir que ha sorprès. No sé per què l’ha fet, ja veurem què passa. El temps dirà si el canvi sobre el Sàhara ha sigut bo. El que és segur és que amb Algèria la relació ha empitjorat, i Algèria és més a prop de Madrid en quilòmetres que no pas Rabat.
■
Els 175.000 quilòmetres de costa que sumen els països que donen al mar del Nord, des de França fins a Noruega i inclosos el Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca i Alemanya, es convertiran, segons els seus líders, en el parc eòlic marí més gran d’Europa entre el 2030 i el 2050. El seu centre neuràlgic i certificat de baptisme és a Bèlgica, el país amb menys extensió de litoral de l’anomenada coalició del mar del Nord, ja que amb prou feines té 67 quilòmetres de costa. Però tenint en compte que en l’aliança encara hi ha un novè membre sense mar –Luxemburg–, cal entendre la iniciativa com una proclamació de suport a l’energia eòlica, un dels puntals en l’objectiu d’arribar a la neutralitat climàtica el 2050. «La nostra franja litoral és modesta. Però en relació amb la nostra població, el nostre parc eòlic marítim ocupa el segon lloc quant a rendiment europeu», va afirmar des d’Ostende (Bèlgica) el primer ministre belga, Alexander De Croo.
El primer correspon a Dinamarca, tot i que en termes absoluts el lideratge europeu en infraestructures eòliques marítimes correspon al Regne Unit, amb 14 gigawatts (GW). Alemanya el segueix amb 8 GW, mentre que els Països Baixos, Dinamarca i Bèlgica es troben sobre els dos o tres. D’aquesta situació, amb un total de 30 GW del 2022, es proposa saltar la coalició del mar del Nord als 134 GW per al 2030 i als 300 per al 2050. És a dir, multiplicar per 10 el total d’energia que van generar els parcs eòlics marins d’aquests nou països l’any passat i subministrar l’electricitat a 120 milions de llars ja el 2030.
A 45 quilòmetres en alta mar d’Ostende quedarà instal·lada una illa artificial a manera de nus de connexions entre els diferents braços del parc eòlic marí. Per aconseguir el rendiment proposat dels 300 GW s’haurà de garantir una interconnectivitat a diferents nivells, amb plataformes de connexió en alta mar la seguretat de les quals és un dels grans reptes del parc.
■
«Tant amb França com amb Alemanya hauríem de tenir una relació de veritable amistat»