Aragonès versus Ponsatí No és que l’exconsellera sigui valenta i el president poruc, o que l’exili s’enfronti i ERC reculi. El que passa és que es van vendre unes idees per guanyar unes eleccions i s’han malbaratat

Esquerra ha optat per abandonar completament la temptació independentista i els seus gestos per justificar-ho són tan excessius que sembla que demanin perdó pels seus pecats

En plena ofensiva republicana per intentar vendre el projecte de l’«acord de claredat» que ningú li compra, es confirma la notícia: Clara Ponsatí no compareixerà davant el Suprem. «Llarena creu que té una cita amb mi, però jo tinc altres coses a fer», va assegurar-me al Fax de 8tv, i ha acomplert les seves intencions.

És a dir, mentre el president Aragonès rebla el gir estratègic d’ERC amb una proposta que tanca dràsticament el projecte independentista –si més no durant molt de temps–, Ponsatí manté la posició d’envit a l’Estat per la via de la defensa de la seva immunitat parlamentària. Els d’ERC han decidit plegar veles de manera contundent, fins i tot acceptant les múltiples humiliacions a les quals els sotmet el Govern espanyol. Aquest viratge de 180 graus xoca frontalment amb l’estratègia de fermesa de l’exili català, comandat pel president Puigdemont, que manté la defensa de la causa catalana per la via de la denúncia permanent de la repressió espanyola. I al bell mig, la resta del territori independentista, que també manté la retòrica de la confrontació, però amb variacions multicolors: una part de Junts, de la CUP i de l’ANC amb claredat, i amb força ambigüitat la resta de Junts i Òmnium.

En tot cas, només ERC ha optat per abandonar completament la temptació independentista –algun dia haurà d’explicar si aquest dràstic gir està vinculat als pactes pels indults–, i els gestos polítics que fan per demostrar la «bondat» de la seva reculada són tan excessius que, més que plantejar propostes, sembla que demanin perdó pels seus pecats. Un perdó que el PSOE no gratifica en cap sentit. Ans al contrari: no només no ha regalat a ERC cap molla de pa per justificar la seva entrega, sinó que aprofita qualsevol ocasió per humiliar el moviment independentista que va culminar en la gesta del primer d’octubre. El darrer exemple, la passejada del ministre Bolaños aquests dies per Catalunya, tothora necessitat de declarar que l’independentisme està vençut, que ha tornat la concòrdia i que els catalans han recuperat el seny perdut. Si fa no fa, la lletania que repeteixen la resta de ministres i fins i tot el president Sánchez, convençuts del rèdit electoral que la submissió catalana els atorga.

No cal dir que tots ells obvien que aquesta pretesa «submissió» és el resultat d’una repressió integral a milers de persones, per a la qual s’han utilitzat tots els mecanismes de l’Estat, des dels policials, judicials, tributaris i administratius fins a l’ús de tots els mètodes de control dels serveis d’intel·ligència –espionatge, seguiment, Pegasus– amb la vulneració dels drets personals que representen. Com em deia David Madí –que ho ha patit personalment–, la repressió de l’Estat contra l’independentisme ha costat milions d’euros i l’erosió de la imatge d’Espanya a nivell internacional no ha estat menor. Des d’aquesta evidència, fer declaracions fatxendes i passejar-se com mers conqueridors en terra sotmesa és un menyspreu a milions de catalans. Amb un afegit: saben perfectament que el moviment independentista pot estar desconcertat, ferit, cansat, però de cap manera està neutralitzat. Temps al temps, que ja hem viscut molts moments en la història en què, com va dir Franco, repressió sagnant en mà, «el problema catalán se ha acabado».

Tornant al gir estratègic d’ERC, una qüestió fonamental que afecta la seva credibilitat. És indiscutible que tot partit pot canviar d’estratègia en funció de les circumstàncies. Però el problema dels republicans no és que hagin virat, sinó que han estafat els ciutadans. Tant les eleccions com els acords que els van portar a la presidència estaven vinculats al manteniment de l’estratègia independentista, i així van aconseguir els vots i els acords. Una vegada al poder, han abandonat tot el que significaven, han trencat les aliances naturals, han reforçat els lligams amb els socialistes i han tret del barret propostes surrealistes que només serveixen per fer fum. Aquest és el punt. No és que Ponsatí sigui valenta i Aragonès poruc, o que l’exili s’enfronti i ERC reculi. El punt és vendre unes idees per guanyar unes eleccions i malbaratar-les quan s’aconsegueix el poder. Es tracta d’honestedat, i és aquí on Ponsatí provoca orgull i Aragonès fa vergonya.

■