Els cavalls de Paolo Uccello
La diada ha sigut un èxit rotund, sense gairebé crítiques, amb una eufòria col·lectiva de tots els que fan possible la indústria editorial
Hem passat uns dies en els quals hem assistit una altra vegada a la festa on el llibre exulta i on els carrers s’omplen de civilitat, cultura i bones intencions. No cal sinó fer un repàs als titulars dels diaris per comprovar que Sant Jordi ha estat un èxit esclatant, sense quasi escletxes ni crítiques, amb una eufòria col·lectiva de tots els que fan possible la indústria editorial. He percebut ben poques veus discrepants, una tradició, tot sigui dit, tan consolidada com la de la mateixa diada. Que si no es pot parlar de literatura, que si tot és un muntatge comercial, que això no és una competició amb guanyadors i vençuts, que comprar un llibre no vol dir llegir-lo, que tot això i allò. Aquest any, però, tinc la sensació que els detractors amb posat ofès i capteniment seriós han anat a la baixa. Poc o molt, tothom (o quasi tothom) n’ha sortit satisfet. Ja vindran més endavant les reflexions sobre els índexs de lectura (baixíssims) i sobre l’excés de publicacions (la roda que no pot parar), sobre la preeminència de productes glorificats de qualitat discutible, sobre les propostes contemporànies d’incidir en el cànon a favor dels corrents ideològics dominants, sobre la pervivència de la llengua catalana. Sant Jordi s’ho empassa tot. Els eructes i els
Josep Maria Fonalleras és escriptor refluxos gàstrics venen després.
Després de la ressaca, però, avui és bon dia perquè els escriptors es facin unes quantes preguntes essencials. ¿Per què escriuen? ¿Per un impuls vital, per diners, per la glòria, per al futur, per transformar el món o canviar la vida, per un compromís heroic? Totes aquestes raons són les que posa sobre la taula Mohamed MbougarSarr, el novel•lista senegalès que va guanyar el Goncourt l’any 2021 i que es declara fervent admirador de Roberto Bolaño. La resposta més honesta, per a ell, és pensar que «escrivim perquè no sabíem res, per dir que ja no sabíem què fer al món, sinó escriure, sense esperança, però sense fàcil resignació». I proposa una imatge impactant, la del sentinella «solitari i tremolós, d’una ciutat miserable», que només vol assistir al final amb els ulls oberts, no pas com «un testimoni o un profeta», sinó amb la voluntat d’«explorar l’ombra de la qual brollarà el llampec de la seva mort». Més enllà de l’eufòria festiva, això és la literatura. «Una novel·la són paraules», deia la Rodoreda, mentre es lamentava de no haver pogut fer veure, amb paraules, «la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Uccello». Aquells cavalls.
■