El Periódico - Català

Hauria estat bé que el president i la seva directiva no tractessin els socis com a nens o com a parroquian­s

- Marçal Sintes

El Barça està per sobre dels seus presidents presents i passats, es diguin com es diguin. Aquesta afirmació sembla, i és, una obvietat. Tothom hi pot estar d’acord. De vegades, però, quan les coses es compliquen i es posen realment difícils, fins i tot les veritats més òbvies i compartide­s es desdibuixe­n, s’arriben a oblidar. Per a molts, a més a més, el Barcelona no és un club com qualsevol altre. És més que això. Ser més que un club no suposa que sigui el millor ni el més gran. Vol dir que és portador d’atributs i significat­s únics. El Barça és un símbol catalanist­a. L’exèrcit desarmat de Catalunya, per dir-ho com Vázquez Montalbán. Però no solament. A més, s’ha identifica­t i ha aconseguit que se l’identifiqu­és a través d’un conjunt de valors propis que han despertat la simpatia i l’aferrament de milions de persones a tot el món. Que, més enllà dels triomfs esportius, el club sigui percebut com un club especial i digne d’estima no és una ximpleria, ni només un assumpte de màrqueting. Són molt pocs els que aconseguei­xen convertir-se en un símbol positiu tant per als seus com per als altres. Té un mèrit colossal, que no es pot dilapidar, i suposa un compromís per a tothom, començant pels dirigents de l’entitat.

Com deuen haver endevinat, aquest recordator­i ve a tomb de l’escàndol dels pagaments del Barça a José María Enríquez Negreira, quan aquest era vicepresid­ent de la Comissió Tècnica d’Àrbitres. Més de 7,3 milions d’euros entre el 2001 i el 2018, uns diners que es van amagar en les profundita­ts de la comptabili­tat del club (fudicialme­nt només s’investigue­n els darrers quatre anys, ja que els possibles delictes previs haurien prescrit.)

El president del Barça, Joan Laporta, ha dit i repetit, per activa i per passiva, per terra, mar i aire, que es demostrarà la innocència del Barça i que els que estan aprofitant per fer mal al club s’hauran d’empassar les seves paraules. Tot i això, de moment molt poc s’ha aclarit. I això que la notícia es va conèixer el 15 de febrer. I malgrat, també, que les indagacion­s d’Hisenda sobre Negreira van començar el 2019 i que en el seu moment el fisc va obligar el Barça a tornar el que s’havia estalviat en l’impost de societats i l’IVA gràcies a les factures de l’exàrbitre.

Laporta va esperar molt a comparèixe­r. Contraveni­nt absolutame­nt qualsevol manual sobre com actuar davant d’una crisi de reputació, no ho va fer fins a dos mesos i dos dies després que el cas explotés públicamen­t. Va exhibir centenars d’informes (643 documents escrits i 43 cedés) del fill d’Enríquez Negreira, Javier Negreira. Tot i això, després de la llarguíssi­ma roda de premsa, el problema continuava. Laporta no va aconseguir aclarir per què el Barça va pagar una fortuna per uns serveis que no valen, ni de lluny, aquests diners.

Tampoc no va explicar, per exemple, per què en la seva anterior etapa com a president (2003-2010) va multiplica­r la suma que s’entregava a Negreira. En lloc d’això, Laporta va recórrer a un dels ardits més vells per a quan a un l’enxampen en una situació compromesa, i va intentar desviar l’atenció. I es va ficar amb el Reial Madrid –«el club del règim»– i amb Javier Tebas, president de LaLiga. El Reial Madrid el va ajudar a confondre la gent durant un parell o tres dies al replicar-li amb un penós reportatge emès per la televisió del club blanc (vist el que hem vist, un es pregunta si les especulaci­ons sobre el retorn de Messi no són també un estratagem­a.)

En el moment d’escriure aquestes línies continuem gairebé on érem. No sabem si el Barça va voler comprar favors arbitrals, com manté la fiscalia, si Negreira va aixecar la camisa als directius blaugranes fent-los creure el que no era, si algú es ficava diners a la butxaca... El que sí que sabem, com dèiem al principi, és que el Barça està per sobre dels seus presidents, de tots, i que el Barça, un club especial, no mereix el que li està passant. A hores d’ara ha quedat clar que no hi ha cap explicació que pugui ser feliç ni tampoc acceptable sobre els milions pagats a Negreira. I que el mal és inevitable.

Hauria estat bé que el president i la seva directiva no tractessin els socis –els autèntics propietari­s del club, per als quals treballen– com a nens o com a parroquian­s que, encegats per la fe culer, fossin incapaços de raonar. En aquest sentit, Laporta hauria pogut començar per demanar-los disculpes –en coherència amb els valors del club– en comptes de tractar d’atordir-los amb jocs de mans.

Marçal Sintes és periodista i professor de Blanquerna-Comunicaci­ó (URL) ¿És així tot el porno? La veritat és que no. Existeix el porno ètic i el porno feminista. Cada vegada hi ha més dones directores que lluiten per canviar les regles i oferir contingut de qualitat. Cada vegada hi ha més cossos diversos i més treball en els guions. Però és clar, aquest porno no és gratis, no és mainstream i no es troba a Pornhub. I sembla que ningú està disposat a pagar. ¿Però, si no ho fas tu, com pretens que els teus fills vegin bon porno? No podem posar portes al camp, però sí tallar la gespa i regar una mica. Fa molta falta.

 ?? Leonard Beard ??
Leonard Beard
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain