‘Mrs. Davis’, una monja que s’enfronta a la intel·ligència artificial
La sèrie de Damon Lindelof (‘Perdidos’), que es pot veure des d’avui, s’ha rodat en diverses localitzacions catalanes com Barcelona, Berga, Móra d’Ebre, Castelldefels i Girona.
D’un creador televisiu com Damon Lindelof només es pot esperar l’inesperat. Parlem, al cap i a la fi, del que va ser cocreador de Perdidos, sèrie indispensable per entendre les llibertats narratives de la recent ficció serialitzada. O d’un artista capaç de la gosadia d’acostar-se a Watchmen, espècie de text sagrat del còmic modern, amb la finalitat no de simplement retre-li homenatge, sinó de revisar-lo, expandir-lo i fins i tot qüestionar-lo en una sèrie tan al·lucinada com al·lucinant.
Per a Lindelof, allò sagrat sembla més aviat la sorpresa, que l’espectador sàpiga el mínim abans d’iniciar un viatge. La seva nova sèrie, Mrs. Davis (HBO Max, des de dimarts, dia 25), cocreada amb la guionista de telecomèdies Tara Hernández (Big bang), es va rodar en un secretisme notable entre els platós de Warner a Burbank
(Califòrnia) i un grapat de localitzacions a l’altra banda de l’Atlàntic, entre altres moltes de catalanes com Barcelona, Berga, Móra d’Ebre, Castelldefels i Girona, on es van rodar algunes escenes medievals al barri vell.
Esclaus de l’algoritme
Però Mrs. Davis no és una sèrie d’època, sinó que es desenvolupa essencialment en el nostre present, o més ben dit, una versió lleugerament distorsionada del mateix en què la intel·ligència artificial hauria acabat de dominar les nostres vides. Gràcies a un algoritme conegut als Estats Units com a Mrs. Davis, la fam i la guerra són aparentment cosa del passat i tothom viu en un estat d’estranya satisfacció, content d’atendre, a través d’uns auriculars, les ordres que pugui donar la màquina que ens va salvar. Si fas moltes bones obres, aconseguiràs els teus Alas, que és a aquesta aplicació el que el check blau és (o era) a Twitter.
Però no tothom ha volgut rendir-se a Ella, o Allò, com prefereixen dir els escèptics. Simone (Betty Gilpin), monja d’un convent al mig del salvatge Oest, es resisteix a l’algoritme per considerar-lo (no sense motiu, com s’anirà veient en flashbacks) el culpable de la mort del seu pare, el mag Monty (David Arquette). El seu exnòvio Wiley (Jake McDorman), de vocació cowboy, intenta reclutar-la per a un moviment de resistència en què s’ha deixat una herència. On hi va haver flama sol quedar caliu, però Simone es deu al seu marit Jay (Andy McQueen), com moltes altres dones.
A la recerca del Sant Greal
Obstinat a posar Simone de la seva part, Mrs. Davis munta tota una operació per treure-la del convent i que accedeixi a complir la missió més tòpica del món (als algoritmes els encanten els clixés): trobar el Sant Greal, que
Javier Soriano / AFP
+ elperiodico.com /es/fotos/ després hauria de destruir. Tot un sacrilegi, però a canvi veurà fet realitat el seu màxim desig. O el segon, perquè ressuscitar el pare queda fora del que seria realitzable. En l’irreverent encreuament de gèneres i tons de la sèrie guanyen l’humor i la lleugeresa, elements amb què Lindelof ha jugat sovint, fins i tot en aquella sèrie bastant magistral sobre pèrdua i dol anomenada The leftovers. Potser també per tenir Hernández com a showrunner, Mrs. Davis és sobretot una comèdia absurda amb elements com trets de l’arsenal de Zucker, Abrahams i Zucker, el trio d’Aterriza como puedas: per exemple, Wiley es carrega un telèfon plegable cada dos per tres, no sabem si per preservar la seguretat de la seva operació o per pura compulsió.
Forces invisibles
Però en el fons d’aquesta successió de deliris se sent bategar, com a Perdidos i The leftovers, una sincera reflexió sobre la fe i la necessitat de creure en alguna cosa. També un recordatori gens absurd de la necessitat de lluitar contra les forces invisibles que regeixen les nostres vides i ens fan creure que hem triat el que un algoritme va triar per nosaltres. Rere la ximpleria acolorida s’amaga, o no tant, una sensible faula distòpica. Per això es va haver de fitxar per als primers episodis Owen Harris, el director d’alguns dels millors i més emotius episodis de Black mirror, com Ahora mismo vuelvo San Junipero.
■
i