Miguel Díaz-Canel
El company Miguel Díaz-Canel tornarà a ser president de Cuba, sense que hagi influït en la seva elecció que, a Espanya, fer el canelo signifiqui fer el préssec, i que fer el préssec sigui l’últim que es pot permetre el dirigent d’un país veí dels Estats Units. Sigui com sigui, dos mandats és el màxim que permet la Constitució cubana, i aquí tenim el camarada Miguel disposat a esgotar els terminis. Tampoc és que dues vegades siguin moltes, almenys des del punt de vista d’un català, com qui això escriu. Aquí vam tenir Jordi Pujol de president durant 23 anys seguits, tot i que en el seu cas és disculpable, ja que traslladar diners a Andorra és una cosa que demana temps, en dos mandats un només té l’oportunitat d’emportar-se un parell de bosses plenes de bitllets. Amb aquesta misèria, un no s’assegura el futur de la família, i menys sent nombrosa i de gustos exquisits.
Díaz-Canel és el primer mandatari del país caribeny nascut després de la revolució, cosa que parla menys de la joventut del president, que ja té 63 anys, que de la llunyania de la revolta dels barbuts. Els seus antecessors en el càrrec van ser els germans Castro, Fidel, ja mort, i Raúl, que als gairebé 92 anys viu retirat, però menys: fa pocs dies va rebre al costat de Díaz-Canel el ministre rus d’Exteriors, Serguei Lavrov. Se sap que Raúl Castro exerceix funcions d’emèrit, un càrrec que a Espanya entenem perfectament, què ens han d’explicar els cubans. La diferència és que Raúl exerceix d’emèrit mantenint bones relacions amb el titular en lloc de no recolzar-lo, i portant a terme funcions d’Estat en lloc de participar en regates lligat a un barco, com s’estila a la mare pàtria.
Díaz-Canel no vesteix de color verd olivera com fins fa poc semblava preceptiu a Cuba, sinó que utilitza americana i corbata, per alguna cosa diuen que a l’Havana hi ha molt bons sastres. Porta els abundants cabells blancs acuradament pentinats cap enrere, a l’estil galant llatí. Tot això li confereix aspecte d’executiu occidental més que de dirigent caribeny, fins i tot –anatema– d’empresari cubà resident a Miami. És enginyer electrònic de professió. En una illa on els talls d’electricitat són continus, on són gairebé tradició, és normal que els joves triïn aquests estudis. Ja que no guanyaran diners amb aquesta tasca, almenys aprendran a fer alguna reparació per millorar la situació a casa, potser fins i tot a tot el barri. «Resolver», en diuen els cubans, i són mestres en això, soci. No crec que, una vegada ungit president, Díaz-Canel hagi tingut problemes de subministrament elèctric a casa, però qui sap, potser els coneixements electrònics li van servir en la seva joventut per arreglar el televisor a una veïna o perquè el fanal del carrer tornés a funcionar, ja ho saps.
Una enginyeria electrònica dona per a molt, queda demostrat que fins i tot per arribar a president del país. El que és segur és que dona per a molt més que els estudis d’«Ateisme científic» que s’impartien també en alguna universitat cubana, segons li he llegit a Leonardo Padura. La unió universitària de ciència i fe només podia parir-se a Cuba.
A més de les apagades, el no tan nou president haurà d’abordar problemes com el desproveïment i la inflació, assumptes que són encara menys nous. Més aviat són endèmics. Fruit d’això, Cuba està vivint un èxode sense precedents de ciutadans cap a Miami, on –segons un altre dels
«se tira el peo más alto que el culo».
Diu el refrany que les penes amb pa fan de bon passar. A Cuba, més hedonistes, consideren que les penes són menys si s’acompanyen de festa i rom, no diguem si es presenten a més amb jodedera, llavors queden oblidades. Deu ser per això que el turisme continua sent una fonamental font d’ingressos per al país i que les empreses hoteleres espanyoles segueixen la seva expansió a l’illa. Empreses que tenen ben poca cosa de socialistes, però, al cap i a la fi, a Cuba tenen sempre present la sàvia i ben fonamentada màxima que el rom regalat no fa mal de cap. Molt gran.
■