Vint anys com a pisos socials

El bloc de pisos del número 84 del carrer de Tarragona es va estrenar el 1972 com una finca de vivendes de protecció oficial, el que ara es coneix com a pisos socials.

Si fos un tuit, es podria explicar amb tan sols 72 caràcters. De pis de protecció oficial a apartament turístic per només 230 euros. Ni l’escola neoliberal de Chicago va tenir fantasies tan humides. És el millor resum del que ha passat al número 84 del carrer de Tarragona, a Barcelona, on el 1972 es va aixecar un bloc de 12 plantes que, repartides en tres escales, posava al mercat 120 pisos de protecció oficial.

Aquest va ser el seu ús durant 20 anys. La protecció oficial ha sigut una solució immobiliària subjecta a vaivens inimaginables en altres països, primer perquè la compra no és el més comú en altres latituds, i, segon, perquè en cas que siguin pisos de lloguer, l’ideal és que no perdin mai aquesta condició, ja que proporciona a l’administració un jaciment de solucions per a casos d’emergència. Això, és clar, sempre que aquesta administració no sigui, això, una fervent admiradora de l’Escola d’Economia de Chicago.

Per entendre com aquella antiga promoció de protecció oficial de 1972 ha acabat sent un bloc d’apartaments turístics, cal remuntar-se a l’aprovació del que va passar al Parlament de Catalunya a finals del 2011, on la majoria llavors, tot i que de vegades s’oblida, la formaven CiU i PP, perquè els convergents van desdenyar un acord amb Esquerra. L’anomenada llei òmnibus que acompanyava els pressupostos d’aquell any (o sigui, una mena de tren mercaderia en què els diferents departaments de la Generalitat transporten tota mena de normes d’última hora) va incloure una proposta del llavors conseller Francesc Xavier Mena que convertia l’obtenció d’una llicència de pis turístic en un simple tràmit a l’abast de qualsevol. N’hi havia prou amb comunicarho a l’ajuntament i pagar una taxa, 230 euros, no mensual o

Aquest va ser el seu ús durant dues dècades, fins que la pressió immobiliària i les lleis de la Generalitat en van facilitar la reconversió amb finalitats turístiques.

anual, 230 de per vida.

En honor a la veritat, Joan Puigcercós, líder d’Esquerra i llavors diputat en l’oposició, va avisar de l’enorme error que s’estava a punt de cometre. No li van fer cas. També van protestar al principi els hotelers més reconeixibles de la ciutat, estupefactes pel fet que a ells se’ls exigís, posem per cas, cortines ignífugues a les seves habitacions, sistemes contraincendis i una sèrie de serveis inexcusables de cara al client, i al propietari d’un apartament turístic només 230 euros i que hi hagués un telèfon disponible les 24 hores en cas de necessitat.

9.000 sol·licituds en tres anys

El que va passar és que les sol·licituds, vista l’enorme rendibilitat dels pisos turístics, van començar a presentar-se, de vegades a dotzenes. En només tres anys n’hi havia a Barcelona més de 9.000, il·legals a banda. Ho van fer, és cert, propietaris d’un o dos pisos, però el gran negoci el van fer els grans tenidors. El 2018 es va fer públic un informe que revelava que la meitat dels apartaments turístics de la ciutat estaven en mans de 374 persones. Un altre estudi d’aquell mateix any va revelar que els 10 principals propietaris de pisos turístics de Barcelona, en cas de penjar el cartell de complet, guanyaven 85.000 euros al dia.

No hi ha cap il·legalitat en tot això. Tampoc, que quedi clar, en la manera en què Immobiliària Gallardo ha aconseguit aquestes 120 noves llicències. Tot està dins dels límits de la llei. I aquest, segons la tinenta d’alcalde Janet Sanz (contactada per conèixer la versió municipal del que ha passat a Tarragona, 84) és el nucli de la polèmica: «Les lleis del Parlament estan concebudes per facilitar al màxim tot aquest tipus d’activitats. Un ajuntament com el Barcelona pot redactar una norma com el PEUAT, però la solució més segura passaria perquè la llei de l’habitatge estatal regulés de forma clara que els pisos han de complir prioritàriament la seva funció, ser una llar per a les persones». Sona a disculpa pel que ha passat. En part, ho és. En qualsevol cas, Sanz insisteix que l’ajuntament, a desgrat seu, tenia l’obligació de donar per vàlids els 120 pisos de Tarragona i que la segona versió del PEUAT ja és infranquejable.

■

La llei del 2011 va propiciar que 9.000 vivendes passessin a ser pisos turístics en només tres anys