«Catalunya exemplificarà com d’inhabitable serà la Terra si no s’actua»
— ¿En quina situació ecològicament parlant? — I grans riscos... estem,
— Estem davant un perill imminent d’extinció, la sisena que viu el planeta. Anem camí de perdre en 70 anys la meitat de les espècies que hi ha hagut aquí durant milers d’anys. Hem de transformar completament el nostre sistema econòmic, com ens relacionem amb la natura, com investiguem científicament... El mateix manual d’instruccions que hem seguit per provocar aquesta crisi no ens pot treure d’ella, necessitem noves solucions. Tothom està espantat. La gent pensa «alguna cosa està passant i no puc controlar-ho». Nevades massives en llocs com Califòrnia, quan mai hi ha nevat; inundacions primaverals seguides de sequeres estivals, temperatures extremes al Mediterrani… Tot el planeta està canviant d’una manera que no entenem i estem començant a adonar-nos que la Terra és molt més poderosa del que pensàvem i que nosaltres, com a espècie, som molt més petits del que crèiem. Hem de convertir l’actual por en esperança i les possibilitats en una oportunitat. Grans crisis generen grans oportunitats.
— Sens dubte. Per cada grau que la temperatura puja a causa dels gasos amb efecte hivernacle, l’atmosfera extreu un 7% més de les precipitacions del sòl. Hem de repensar tot el paradigma econòmic. Amb un nou sistema de comunicacions, d’energia, mobilitat i per assegurar l’aigua. Això implica canviar els fonaments dels governs, així com eduquem els nostres fills i com ens relacionem amb la natura. L’inici del final de l’actual era dels combustibles fòssils va començar amb la crisi del 2008 i el col·lapse del sistema bancari.
— Però els combustibles fòssils encara juguen un paper vital en guerres com la d’Ucraïna
— Serà l’última guerra pels combustibles fòssils, així ho espero. La Comissió Europea està ara convençuda d’abandonar-los.
— Però precisament una de les primeres reaccions dels estats va ser buscar proveïdors alternatius, mirant cap al gas del nord de l’Àfrica.
— Sí, és cert que alguns països van optar per això, però la línia de la Comissió Europea és una altra. Tenen clar que l’energia solar i l’eòlica són les més barates, no emeten factures. La qüestió és si podem fer la transició a temps, perquè ens estem quedant sense i els mitjans de comunicació amb prou feines en parlen.
—¿Creu que governs com els dels EUA o la Xina es prenen seriosament la crisi climàtica?
— Absolutament. I ho fan perquè no els queda cap altre remei. Anem cap al capítol final, tothom s’està mirant de reüll i tothom perdrà. Hem de passar de la geopolítica a la biopolítica.
— D’allà la seva idea de «bioregions», coherents amb els ecosistemes, no amb les fronteres.
— Exacte, la crisi climàtica no entén de fronteres, sinó d’ecosistemes. El Mediterrani, amb els seus 22 estats, és l’ecosistema més en risc. S’està escalfant més ràpid que qualsevol altre i algunes de les seves regions poden arribar a ser inhabitables el 2050. Sense renunciar als governs nacionals o regionals, hem d’escalar cap a un nou nivell de governabilitat. Als EUA ja hi ha les bioregions, la Xina també les està desenvolupant i li garanteixo que en el pròxim mandat de la Comissió Europea hi seran, l’hi garanteixo.
— ¿Quin paper tindrà Catalunya en aquestes bioregions?
— Catalunya està en una posició única. La mediterrània o serà punta de llança del canvi o l’exemple del que passarà a la resta del món si no actuem. Espanya hi pot jugar un paper clau, especialment ara que al juliol ocuparà la presidència del Consell de la UE. La Unió pel Mediterrani, amb la seva seu a Barcelona i que agrupa tots els estats mediterranis, tant del sud com del nord, és una idea dorment que a partir de juliol s’ha d’activar i Barcelona ha de tenir un paper de lideratge.
— ¿Com afectarà aquesta transició les grans empreses?
— Dell, Microsoft, Google... Totes aquestes companyies no existiran en 40 anys. Algunes mutaran i d’altres simplement desapareixeran. La primera i segona revolució industrial exigien una centralització dels processos. La tercera, la que estem vivint, just al contrari. La crisi climàtica implica canvis continus i això és difícil per a les grans corporacions i fàcil per a les petites. És el moment de les cooperatives.
— ¿I com afectarà l’ocupació?
— Amb prou feines res del nostre món està dissenyat per a la crisi climàtica, tot ha de ser canviat. Comunicació, energia, logística... són oportunitats massives de feines. Si perdem aquesta oportunitat veurem un món a partir de la segona meitat del segle en el qual no voldrem viure. Estem vivint el canvi més gran en la història del planeta, però també som l’espècie amb més capacitat d’adaptació als canvis.
— ¿Té recorregut la setmana laboral de quatre dies en aquesta transformació?
— Sí, sens dubte. El capitalisme s’ha instal·lat en una contradicció. La tecnologia cada vegada és més barata i substitueix més treballadors. Però sense molts treballadors amb capacitat per consumir i que comprin els seus productes, no té sentit. Així que o reduïm el nombre de treballadors, o cal reduir la setmana laboral. I hem de distribuir millor els salaris. No pot existir la desigualtat que existeix actualment en la qual 100 corporacions acumulen un terç del PIB mundial.
— ¿Confia en les noves generacions per a aquest canvi?
— Absolutament. Per primera vegada en la història les generacions més joves, els mil·lennistes i els Z, es veuen a si mateixos com espècies en extinció. Han d’introduir-se en els negocis, en la societat civil i en la política per estendre aquesta actitud.
■
«Espanya pot tenir un paper clau, especialment ara en la presidència del Consell de la UE»