El desencís és fàcil
Als mostradors del dia a dia tenim a la vista aquella contraposició entre comunitat i societat de masses que ja ve del segle XIX. A vegades agafa cos com a nostàlgia de la comunitat perduda i deriva cap a la irrealitat utòpica. Altres vegades, guaita com un desencís inconcret, fet antipolítica. Amb el globalisme venen multiplicats a l’infinit els factors de desarrelament que desvinculen els individus del seu veïnatge de sempre, de formes religioses o de la llar. Perden presència la comunitat i el sentit cívic.
Així arribem a un reset espectacular de la rebel·lió de les masses. Les masses, ara traslladades al ciberespai com un bloc de meteorits, van entrar en escena igual que un torrent. Va aparèixer el risc d’un despotisme nodrit pel protagonisme de l’home massa, el poder extralimitat de les majories i la temptació igualitària. Era inevitable que això arribés a afectar els usos de la llibertat. Quedava sumat al risc de la burocràcia proliferant. Ara és aquí la massa ciberdigital, capaç de linxar, d’immensos buits i d’idolatries. I així apunta un nou desencís, una variable del menfotisme.
Fins i tot el que en diem memòria democràtica té un punt de mimetisme de masses enfrontat a l’equanimitat històrica. El 1978, els redactors de la Constitució es van reunir al parador de Gredos a fi de consensuar elements centrals de la Carta Magna. El 2003 repetiren la trobada, al mateix lloc, i feren un repàs del trajecte de la Constitució, ideada amb afany màxim de concòrdia. Per això la Declaració de Gredos. Demanaven respecte als valors de la Constitució, als seus principis, a les seves regles de joc i procediments com a garantia imprescindible de futur. Van insistir que les eventuals reformes del text constitucional havien d’acomodar-se a les regles del joc que la pròpia Constitució estableix; i que s’havia de fer amb el mateix consens que va inspirar-ne l’elaboració. Després alguna cosa va començar a deteriorar-se i s’ha accelerat en els últims anys. La panacea multipartidista, per exemple, té una mica de vudú mal administrat. Les piles del patinet estan descarregades.
A principis del segle XX, Azorín va a la serra de Gredos i hi veu un paisatge noble, silenciós i melancòlic. Passa per alguna ciutat, apagada, sense vida, morta. ¿Què té a veure el Gredos del 2023 amb aquell
Gredos que Azorín va recórrer llastat pel mite del fracàs? El que hi té a veure són els vincles de la continuïtat històrica si és que mantenim una voluntat general de fer bé les coses, d’avenir-se i articular prosperitat i cohesió. Això xoca amb la desvinculació, la política de balcanització i el tot a un euro.
Les teories de la complexitat sostenen que les societats es fan més complexes segons intenten solucionar més problemes. En aquest cas, l’intent de solucionar qüestions que a llarg termini no tenen sortida comporta una complexitat infructuosa. Això és: en tota societat uns desequilibris en substitueixen –si no és que n’acumulen– uns altres. Concretament, els conflictes que s’enquisten allunyen, per la seva pròpia naturalesa, la transacció equilibradora. Qui sap com, on i quan va sorgir el negacionisme actual de la Constitució del 1978. Tal vegada és la tercera o quarta onada del desencís, mentre que els portaveus de la primera surten de les residències geriàtriques a votar per l’extrema dreta o l’extrema esquerra.
■
Valentí Puig és escriptor i periodista