Desitjos i dreceres per trobar pisos

A tots ens agradaria que ens jutgessin per les bones intencions que tenim i no pels resultats. Als estudiants que faran d’aquí unes setmanes la selectivitat, als opositors, als tennistes que disputen el Masters 1000 de Madrid o als concursants d’Eurovisió. No obstant, als únics que admetem jutjar-los per les intencions és als polítics, tot i que és més fàcil fer-ho quan estan a l’oposició que quan estan al Govern. És molt difícil aquests dies no compartir els desitjos del president del Govern, Pedro Sánchez, en matèria de vivenda: aconseguir preus de venda i lloguer assequibles als que guanyen el salari mínim, promoure vivenda pública (si sumem totes les seves promeses ja va per les 80.000), reduir l’especulació i la pressió en zones amb alta demanda d’inversors estrangers... Tot molt lloable, però després d’estar més de cinc anys en el Govern, la pregunta és una altra: ¿què s’ha fet en matèria de vivenda i què es pot fer de manera realista? És molt fàcil dir que es vol guanyar la marató, però molt sacrificat entrenar-se cada dia per aconseguir-ho.

Per entendre més aquest complex assumpte, hem analitzat tots els deures pendents que no recull el projecte de llei que aprovarà demà el Congrés gràcies al pacte entre PSOE, Podem, Esquerra i

Bildu. Hem revisat l’enrevessat marc competencial per determinar de qui depèn què mentre hem constatat la falta de suports en el sector per tirar endavant una norma que recull poques novetats. La conclusió d’aquest panorama és que Sánchez ha pres massa dreceres per arribar fins on promet. Tot apunta que serà un viatge enlloc. És una veritable llàstima que en un assumpte de tanta importància i complexitat, els partits de govern s’hagin impregnat del populisme dels seus socis. Juguen amb un dret bàsic de les persones i amb un sector econòmicament rellevant com si parlessin de nimietats.

■