Inesperada i memorable
La notícia es va saber fa uns dies. És una d’aquelles informacions del tot intranscendents que ens fan somriure una mica i desperten, en general, bons sentiments. Fa tretze anys, una noia que feia ràfting pel riu Colorado va perdre una càmera digital de la marca Olympus. Hi tenia les fotos que havia fet amb els amics mentre baixava pels ràpids amb una barcassa (potser no és la millor idea del món, tot sigui dit, la de fer fotos mentre mires de no xocar contra les roques) i també la targeta de memòria on s’emmagatzemaven tot de records de Coral Amayi, la noia que aleshores tenia 22 anys i gaudia de festes, comiats de solteres, trobades familiars i escenes bucòliques amb gossos. Tot allò, escenaris i persones, va desaparèixer per sempre més. Es van difuminar els records, els amics es van fer grans, els gossos es van morir. Fins que un pescador de salmons, tretze anys després, mentre netejava la llera i la riba del Colorado, a prop de Durango, va ensopegar amb una andròmina enfangada i rovellada, quasi unes restes arqueològiques d’origen incert. Era l’Olympus de la Coral. Spencer Greiner, el pescador, va poder recuperar la targeta i el seu interior, intactes, i va fer córrer les imatges de festes, comiats de solteres, trobades familiars i escenes bucòliques amb gossos fins que la propietària es va adonar que eren les fotos que ja havia oblidat. Es va emocionar, sobretot quan va poder accedir als moments tendres de la gosseta, es deia Zona, que ara ja és morta.
Aquest redescobriment sobtat dels instants extraviats és el contrari del que deia Susan Sontag en referència al paisatge: «No exigeix comprensió ni adjudicacions de transcendència, ni ansietats i simpaties».
Per a Sontag, la contemplació és oblit d’un mateix. Amb el retorn d’allò que era intranscendent i oblidable, que ja no era recordat perquè no hi havia testimonis, la pura memòria esdevé justament afany de comprensió, necessitat d’elevar el que era trivial i vacu a un episodi inesperadament memorable.
■