Pel debat sobre la claredat
Pot ser una ocasió per prendre’s seriosament el pluralisme de la societat catalana
El Govern ha aprovat la creació d’un consell acadèmic que assessorarà en l’elaboració de l’acord de claredat per resoldre el conflicte polític amb l’Estat. Es vol que els favorables i contraris a la independència acordin unes regles de joc per decidir sobre el futur polític de Catalunya que siguin acceptades per totes les parts.
La idea de la claredat i la concreció política que se’n vol fer a Catalunya té com a referents el Canadà i el Quebec i també el Regne Unit i Escòcia. Cal, però, parar atenció a les similituds i diferències entre aquests casos i el nostre, i procurar buscar maneres semblantment raonables i adaptades al nostre context per resoldre el conflicte que ens ha tocat viure.
Des de certes files independentistes s’ha criticat la participació d’acadèmics que s’oposaren al referèndum de l’1 d’octubre i que justificaren la coerció que es desencadenà. Ara no toca fer una defensa d’una persona concreta, però convé contestar que, en general, si realment es volen buscar vies legítimes i factibles per caminar democràticament cap a la independència, cal incorporar veus i sensibilitats no independentistes.
Per tal que el conjunt de catalans i espanyols acceptin un acord de claredat, convé partir de la premissa que la independència és i ha de ser una opció possible, però sense traçar un camí que la converteixi en l’única meta possible o desitjable. Els que tenim fills petits estem acostumats a dir-los que per jugar bé cal que els diversos participants acceptin les regles de joc i també la possibilitat de perdre. Aquestes màximes també semblen aplicables al joc democràtic.
Una de les causes de la falta de reconeixement intern i internacional del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 fou la manca d’acceptació i participació dels contraris a la independència. A més, des de forces polítiques no independentistes, sovint s’ha criticat la incoherència de demanar una negociació política amb Madrid mentre no es promogui aquest debat dins de Catalunya. L’acord de claredat pot ser una bona ocasió per prendre’s seriosament el pluralisme de la societat catalana i teixir consensos més enllà de les files independentistes.
L’independentisme també és plural, i és bo que ho segueixi sent. Part de l’independentisme ha assumit que, en un context polític com l’actual, la legitimitat i viabilitat de qualsevol procediment o mecanisme per resoldre el conflicte que ens ocupa dependrà en bona mesura del consens polític i l’encaix jurídic.
Una altra de les crítiques és que l’acord de claredat és una proposta que neix d’un Govern amb una majoria parlamentària feble. Resulta més interessant interrogarse sobre si aquesta iniciativa és capaç de sumar i si realment acaba sumant. En aquest sentit, una primera prova de la seva capacitat de sumar veus i sensibilitats diverses la trobem en la composició del seu consell acadèmic, del qual sóc membre.
En qualsevol cas, quan el Govern demana consell, sigui del color que sigui, el deure cívic empeny a acceptar. Un acadèmic ha de tenir esperit crític i practicar l’art de formular objeccions, però també ha de ser conscient que allò realment difícil és construir propostes raonables que siguin alhora realitzables i despertin consensos amplis. Encara que el consell sobre la claredat no trobi el desllorigador del conflicte, pot contribuir a enriquir el debat col·lectiu sobre la qüestió.
Certament es critica que un acord de claredat no és possible a Espanya, on les forces polítiques i jurídiques que realment controlen les institucions centrals no estan disposades a dialogar ni cedir. Tot i així, des de Catalunya, s’hauria de predicar amb l’exemple. Com més ben fetes es facin les coses aquí, més legítimament es podran reivindicar Ebre i Pirineus enllà. Convé que tots siguem ben conscients de les grans dificultats que vies canadenques o britàniques tinguin èxit a Espanya. Però també cal tenir ben present que els obstacles de les vies unilaterals, tot i ser diferents, són tant o més difícils de superar. Malgrat tot, la recerca de propostes constructives i aptes de sumar consensos podria ser, en si mateixa, una manera de guanyar legitimitat.
A diferència d’Espanya, una de les preguntes clau al Canadà i el Regne Unit ha estat quina expressió democràtica faria sorgir una obligació de negociar un nou estatus polític per al Quebec i Escòcia. Com a acadèmics, ens podem engrescar a debatre sobre qüestions polítiques, filosòfiques i constitucionals profundes (tal com un servidor fa al llibre Morality and legality of secession), però com a membres del consell acadèmic sobre la claredat estem cridats a proposar vies pràctiques que siguin aptes de generar consens polític i encaix jurídic.
La cerca d’aquest consens i encaix recomana que no ens concentrem en una via concreta, ni encara menys que ens hi obsessionem. Tota via que pugui servir per expressar de manera legítima la voluntat democràtica de la ciutadania catalana sobre el futur polític de Catalunya pot ser interessant en la mesura que rebi un reconeixement intern i extern significatiu. El consell sobre la claredat hauria de maldar per obrir l’horitzó de possibilitats, sense oblidar que la política és l’art de perseverar per fer possible allò que avui es percep com a impossible.
■
Pau Bossacoma és professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC