Laurie Cunningham, el dandi ballarí que va regatejar el racisme
Una biografia explora la passió per la música i la moda del primer futbolista professional negre que va jugar amb la selecció anglesa (i l’últim madridista aplaudit al Camp Nou).
El 10 de febrer de 1980, el Camp Nou va ovacionar un jugador del Reial Madrid. No ha tornat a passar des d’aleshores. El futbolista que es va guanyar els aplaudiments de la parròquia barcelonista era Laurence Paul Cunningham, un extrem anglès de 23 anys que amb els seus regats i les seves carreres va deixar una vegada i una altra en evidència el seu marcador, Rafa Zuviría («va ser l’única nit de la meva vida en què no vaig poder dormir després d’un partit», va admetre el lateral argentí del Barça). Tot i que es va quedar sense marcar, Cunningham va contribuir a la victòria de l’equip blanc per 0 a 2 després de treure a ballar tota la defensa blaugrana. Al cap i a la fi, a Laurie sempre li va agradar més ballar que trepitjar la pilota. «La seva inspiració eren els ballarins –va afirmar anys després Nikki Brown, la seva nòvia de llavors–, no els futbolistes».
Dandi d’origen jamaicà apassionat per la música i la roba, Cunningham va ser un rara avis en el rústic món del futbol de finals dels 70 i principis dels 80. Com ell mateix solia dir, era «d’una classe diferent». Different class és el títol de la biografia que li va dedicar el periodista britànic Dermot Kavanagh i que ara acaba de veure la llum en castellà gràcies a l’editorial Colectivo Bruxista. El subtítol de l’edició original anglesa és d’allò més eloqüent: Futbol, moda i funk. La història de Laurie Cunningham.
Comencem pel final. Quan a la matinada del 15 de juliol de 1989 Cunningham va perdre la vida després que el seu Seat Ibiza xoqués contra un fanal a la carretera de la Corunya, el futbolista tenia 33 anys i estava negociant la prolongació del seu contracte amb el Rayo Vallecano. La seva mort amb prou feines va merèixer obituaris de columna a les pàgines interiors de la premsa britànica. No és el destí que un esperaria per al primer futbolista negre que havia vestit la samarreta de la selecció anglesa en una competició oficial. L’accident va truncar una vida i una carrera travessades per l’infortuni. Ho va resumir amb precisió un teletip de l’agència Efe: «La història de Laurie Cunningham és trista i inexplicable».
Nascut a Londres el 1956 en una família jamaicana, Laurie va començar a despuntar com a futbolista als 11 anys al Highate North Hill, un equip de barri fundat per un treballador social. Era l’època en què el diputat conservador Enoch Powell augurava «rius de sang» si el Regne Unit continuava obrint la porta als immigrants no blancs. En aquell equip van coincidir cinc jugadors negres; nens que van haver d’acostumar-se que els aficionats dels equips rivals els insultessin i els llancessin plàtans i merda de gos i els somnis dels quals de prosperar en el futbol professional s’estavellaven repetidament contra el racisme dels entrenadors anglesos.
Aquesta desconfiança atàvica envers els jugadors de color també va afectar Cunningham, que als 16 anys va ser rebutjat per l’Arsenal i va haver de fitxar pel modest Leyton Orient. El jove va mirar de superar la decepció entregant-se a les seves veritables passions més enllà del futbol: la música, la moda i les noies. Es va submergir de ple en l’escena soul de Londres i passava tant de temps a les botigues de roba i els clubs de ball com als camps d’entrenament. «La por més gran de Laurie era ser com els altres», escriu Dermot Kavanagh.
L’autor de Different class afirma que el talent de Cunningham per al ball era una part integral de la seva habilitat com a futbolista. «A l’assajar els mateixos passos una vegada i una altra, podia visualitzar al seu cap una seqüència de moviments que els seus peus seguien automàticament, cosa que li donava un avantatge físic i mental sobre els seus rivals». Aquesta superioritat va començar a cridar l’atenció dels clubs de la Primera Divisió i el 1977 el jugador va ser reclutat pel West Bromwich Albion, on el seu talent ja no va poder ser ignorat pels responsables de la selecció anglesa sub-21. Cunningham va debutar amb la samarreta de l’equip nacional el 27 d’abril d’aquell any. Cap futbolista professional negre ho havia fet abans.
‘The Three Degrees’
Amb l’arribada de Cyrille Regis i Brendon Batson, l’Albion es va convertir en el primer equip anglès d’elit que alineava amb regularitat un triplet de jugadors negres –The Three Degrees, els anomenaven, en al·lusió al trio femení de soul i música disco del mateix nom– i cada una de les seves victòries s’interpretava com un pas endavant en la lluita contra el racisme que s’escampava impunement pels estadis de futbol. L’exuberant actuació de Cunningham en una eliminatòria de la Copa de la UEFA davant el València va despertar l’interès del Reial Madrid, que a l’estiu del 1979 el va fitxar per 950.000 lliures esterlines.
Malgrat ocasionals moments de fulgor com el de l’esmentat partit del Camp Nou, el pas de Cunningham pel Madrid va estar marcat per la irregularitat, les lesions i la condescendència racista amb què el tractaven els mitjans de comunicació de la capital, per als quals mai va deixar de ser «el negret». La seva estrella va començar a apagar-se el dia en què una trepitjada del defensa del Betis Francisco Bizcocho li va destrossar el dit gros del peu esquerre. Tot just 48 hores després de passar pel quiròfan, Laurie va tenir la mala ocurrència de deixar-se veure a la pista de la discoteca Pachá amb el peu enguixat. El Reial Madrid li va imposar una sanció sense precedents, l’afició merengue li va posar la creu i el jugador ja mai va recuperar la seva màgia.
Després d’abandonar la casa blanca per la porta del darrere el 1983, Cunningham va iniciar un pelegrinatge que el va portar al Manchester United, l’Sporting de Gijón, l’Olympique de Marsella, el Leicester City, el Wimbledon, el Charleroi i el Rayo Vallecano, equip al qual va ajudar a pujar a Primera abans de matar-se a la carretera. Va haver de passar encara un temps fins que comencés a ser reconegut com «el futbolista que va trencar amb els prejudicis que afectaven els negres en l’àmbit esportiu britànic». Un èxit d’importància capital a què va arribar sense deixar de ballar ni de marcar estil.
■
L’extrem va morir el 1989 després de xocar contra un fanal a la carretera de la Corunya