«El pitjor de cobrir un conflicte és quan et diuen que ja te n’has d’anar»
Almudena Ariza (Madrid, 1963) des dels 17 anys que està entregada al periodisme i durant aquest temps ha cobert grans conflictes, tragèdies i moments històrics. S’acaba abans preguntant-li quin no figura en el seu currículum. I és que ha sigut corresponsal durant tres anys a la Xina, nou a Nova York i tres a París. Ara inicia una altra aventura. Avui estrena a TVE Españoles en conflictos (23.35 hores). Al programa, gairebé 70 espanyols pel món, en comptes d’explicar com els va de bé, parlen sobre la cara menys amable dels països on viuen. Aquella que ella sempre ha visitat per conèixer-la i explicar-la.
— L’ésser humà fuig del conflicte. Vostè els va a buscar.
—Però en aquest programa els anem a buscar per explicar-los i entendre’ls. I ho fem a través d’espanyols amb la idea d’empatitzar amb ells i els seus problemes. Ens semblava una manera interessant d’abordar-los, sobretot quan la gent confessa tenir una certa fatiga informativa. La primera informació que els joves abandonen és la internacional. Per això hem pensat ferla d’una manera més pròxima. Aquest és un format entretingut, atractiu, informatiu i formatiu. Perquè en el fons són conflictes estructurals que d’una manera o una altra ens afecten a tots. Com la desforestació de l’Amazones, on es genera gairebé el 20% de l’oxigen del planeta. No és el mateix que ens els expliqui algú d’allà que ho faci un espanyol que ho està vivint.
— ¿I com van elegir aquests gairebé 70 personatges?
— Vam fer càstings i els que ens han quedat són meravellosos. Hi ha un episodi sobre Corea del Sud, on hi ha el nombre de suïcidis més alt del món per ser una societat obsessionada per la perfecció, i t’ho expliquen joves espanyols que viuen allà. També parlem de les desigualtats a Sud-àfrica, el mar de plàstic de les Filipines, la violència a Mèxic, l’homofòbia a Polònia...
— ¿Es queda amb algun?
— Hi ha de tot. En el de les armes als EUA, el programa d’estrena, hem intentat que hi hagi diferents postures. Em sembla una barbaritat que s’hagi normalitzat aquesta violència, i que una part del país pensi que com més tirotejos hi hagi més necessiten defensar-se. Però coneixes espanyols que han assumit la cultura de les armes. Com una canària que ensenya a les seves nenes a disparar i un matrimoni de Texas mimetitzat amb la cultura texana. Tot i que quan els pregunto què passaria si tenen una discussió superviolenta i cada un treu la seva arma...
— ¿Hi ha espanyols que es pregunten per què estan vivint conflictes que no són seus?
—Hem intentat que la majoria portin bastants anys al país i estiguin bastant integrats. Tot i que alguns diuen que quan puguin se n’aniran.
— I quan vostè acudeix a un, ¿s’ho qüestiona?
—Al contrari. Jo demano més temps. Perquè quan fas una cobertura d’aquest tipus, necessites un temps per fer contactes, per assabentar-te de què passa, per moure’t pel país. El pitjor moment és quan em diuen que ja me n’he d’anar.
«La primera informació que la gent abandona és la internacional, per això l’acostem» «Tornes amb molta humilitat i, encara que sembla trivial, relativitzes tot el que et passa»
— Al tornar, ¿li costa treure-s’ho del cap?
— Moltíssim. Perquè et queden les persones que has conegut, les històries... En aquests dies de post, només et ve de gust parlar amb la gent que ha estat amb tu. Perquè hi ha unes claus i unes vivències que només ells coneixen. Quan et pregunten d’altres, no saps què dir, perquè són moltes sensacions, hi ha molt de dolor... També històries molt potents de solidaritat i ajuda, i gent que són autèntics herois. Com uns avis d’Ucraïna que van decidir quedar-se i et donen una lliçó de dignitat.
—¿Són moltes les lliçons que s’aprenen?
— Sí. Tornes amb molta humilitat i –encara que sembla trivial– relativitzes tot el que et passa. Cada dia és important. I poses en valor que els periodistes estiguem sobre el terreny explicant el que passa.
— Ha sigut corresponsal en punts que donen una idea del món. ¿Quina conclusió n’ha tret?
— Que sabem molt poca cosa dels altres. Quan vaig anar a l’Àsia tenia el cap ple de tòpics. Sobretot de la Xina. Has de viure allà per comprendre-ho. Els tres anys de l’Àsia van ser una lliçó de geografia, d’antropologia, de cultura .... I dels EUA pensem que el coneixem i va ser un món. Ens va agafar l’època de Trump, que va guanyar contra tot pronòstic. I allà no paren de passar coses: tirotejos massius, huracans... Quan vaig anar a cobrir un huracà i veia com tots fugien i tu anaves cap allà... Hi va haver moments de por.
— ¿Ha pensat alguna vegada: ja, està, aquest és el final?
— La vegada que això ho he viscut més a prop va ser al nord de l’Iraq. Els periodistes vam anar al front. Ens vam ficar a les trinxeres amb els kurds i a l’altre costat hi havia el bàndol de Saddam Hussein. Allà hi va haver més d’un moment de dir ¡wow!
— El reporterisme de conflictes acostuma a viure sota sospita.
— Es diuen tantes coses .... A Ucraïna, un dels episodis més dolorosos, a Butxa, on l’Exèrcit rus va fer barbaritats, vam entrar a dos dies que se n’anessin i hi havia cadàvers pel carrer i una fossa comuna. I encara em deien a les xarxes que ens ho estàvem inventant. Aquestes controvèrsies sempre existeixen, però el rigor el porto gravat a foc. Si m’equivoco, soc la primera que s’autoflagel·la. Però sempre hi ha gent que desconfia del periodisme. Més ara que hi ha tanta política interessada a llançar-nos porqueria i desacreditar-nos.
— Després de la guerra o el desastre natural, arriba l’oblit. ¿Per això vostè torna?
— Hi hem de tornar. I veus que països com el Japó o els EUA aviat es reconstrueixen i sembla que no ha passat res. No obstant, Haití un any després continuava igual. Depèn dels països; del que fan amb les ajudes i dels recursos que tenen.
—Fa 20 anys, per a una dona portar una vida tan nòmada suposava renunciar a una família. I no ha sigut el seu cas.
— Tinc una família amorosa amb dos fills i una parella de la qual estic superenamorada. És possible. Tot i que és cert que quan els teus fills són petits hi ha molta pressió social per a les dones. Però si hagués renunciat a això per ser més present, no hauria sigut millor mare. Hauria sigut una mare amargada.
— Una curiositat, ¿és còmode el seu sofà? Perquè potser no ha tingut gaire ocasió de provar-lo. Quan no viatja, participa en maratons, balla salsa...
— [Riu] Sempre que puc surto a córrer. Em recol·loca les idees. I m’encanta ballar.
— ¿I quan arribi la jubilació i el moment de deixar el periodisme?
— Si arriba un dia que no em puc ni moure, continuaré fent els meus pòdcasts. Ara tenim moltes maneres de continuar comunicant.
— ¿La IA és un perill per al periodisme?
— Jo en soc fan. La utilitzo i pot ser una eina útil. No podem anar amb la bandera d’«això no».
■