La batalla de Barcelona
La jornada del 28-M a la capital catalana pot condicionar com arribaran els partits a les generals i determinar quin serà el seu paper en el sistema
A un mes exacte de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig, l’oferta política ja està definida i en coneixem els caps de llista, la composició de les candidatures i les aliances preelectorals. A nivell autonòmic, els partits, en gairebé tots els casos, es presenten sota les seves sigles, mentre que a la galàxia local l’oferta, com sol ser habitual, està més diversificada i existeix una enorme varietat de fórmules preelectorals. La capacitat dels partits per presentar candidatures a nivell municipal és un indicador de la seva penetració territorial, i per això solen fer molts esforços per estar presents en molts municipis, raó per la qual abunden els casos de paracaigudisme, és a dir, de candidats que ni resideixen ni tenen cap connexió prèvia amb els municipis en els quals es presenten. Però també és un indicador de la fortalesa del partit, del seu potencial per generar incentius i de les seves expectatives futures. A Catalunya, per exemple, per primera vegada ERC, coincidint amb la seva posició com a partit de govern en solitari, és la formació que presenta més candidatures, mentre que el conglomerat post-CiU, fins fa poc hegemònic, perd la primera plaça per la seva divisió interna i per la seva sortida del Govern català. En el conjunt estatal, Ciutadans, partit en franc retrocés, ha experimentat nombroses fugues, com Podem en menor mesura, i no ha sigut capaç de mantenir la seva presència municipal.
Una elevada competitivitat
I malgrat que no tots els partits competeixen en tots els nivells de govern en joc, ja que no en totes les comunitats autònomes se celebren eleccions, el que passi el 28 de maig tant a nivell autonòmic com a nivell local condicionarà les expectatives amb què els partits acudiran a les eleccions generals del desembre. No obstant, no totes les places estan igual de disputades, no totes tenen la mateixa importància simbòlica i no tots els partits arriben en les mateixes condicions. Segons les enquestes, el PP, que va experimentar un important retrocés en els anteriors cicles electorals, té unes perspectives positives, en especial des que Alberto Núñez Feijóo va substituir
Pablo Casado, va revalidar les comunitats de Madrid i Andalusia sense dependència i Castella i Lleó, tot i que aquestes semblen haverse frenat mentre el PSOE ha recuperat el pols, de manera que hi ha unes zones en disputa amb una elevada competitivitat en les quals, cal tenir-ho en compte, també intervenen altres actors. Essencialment, es tracta del País Valencià i la ciutat de València, d’Aragó, les illes Balears, Barcelona i, ja més allunyades de l’arc mediterrani, les ciutats de Sevilla i possiblement Madrid. Per tant, del que es tracta és de saber si algun o tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó canviaran de mans, sent particularment rellevant la batalla a Barcelona, ja que hi conflueixen les possibilitats de tots els partits, fins i tot les d’algun com Sumar, que no es presenta a aquestes eleccions, i no només a nivell electoral, sinó que poden determinar el seu destí.
En aquests moments, a Barcelona hi ha tres opcions amb possibilitats de guanyar les eleccions. El PSC amb Jaume Collboni, Junts per Catalunya amb Xavier Trias i Ada Colau per part dels Comuns, encara que qui sigui alcalde dependrà de les aliances postelectorals. Per al PSOE, recuperar Barcelona seria un baló d’oxigen; per a Junts, una estocada a ERC i possiblement també al sector més radicalitzat del partit –així com un incentiu per recuperar el vell esperit convergent i ferlo valer després de les eleccions generals en clara competència amb els republicans–, i a Colau li serviria no només per avalar la seva controvertida obra de govern, sinó també molt particularment per proporcionar un trampolí a Yolanda Díaz. I fins i tot al PP, si els seus vots són necessaris, li pot servir per mostrar-se com un partit útil capaç de trencar els blocs –com acaba de fer amb la llei del només sí és sí– quan la situació ho requereix. A Barcelona s’hi juguen moltes batalles en una i pot ser un assaig del que passi en el futur, condicionar com arribin els partits a les generals i quin serà el seu paper en el sistema. D’aquí un mes sortim de dubtes.
■