Dues novel·les inèdites de García Márquez i Vázquez Montalbán El lloc comú del fracàs (i l’èxit)
Quina coincidència tan peculiar. Apareixen juntes, concomitants en el temps, dues novel·les inèdites de dos autors molt llegits i admirats: Gabriel García Márquez i Manuel Vázquez Montalbán. La del nobel colombià es titula En agosto nos vemos i veurà la llum la primavera del 2024 de la mà de Literatura Random House. I serà l’editorial Navona la que publicarà aquesta tardor, a l’octubre, el text de l’autor barceloní, encara sense títol. Una última novel·la (García Márquez) i la primera (Montalbán). Dos autors morts que van marxar sense haver-se’n anat mai del tot.
Segons revela la periodista Elena Hevia, el manuscrit d’En agosto nos vemos –versa sobre una dona en la cinquantena abduïda per l’impuls irresistible de mantenir una relació sexual amb un desconegut– feia 10 anys que dormisquejava a la
Universitat de Texas, entre altres papers de l’autor de Cien años de soledad dipositats en el centre docent. El text de Vázquez Montalbán ha aparegut «per casualitat». L’ha trobat el professor José Colmeiro, catedràtic de Filologia Hispànica a la Universitat d’Auckland (Nova Zelanda), entre els documents que els hereus de l’escriptor van llegar el 2016 a la Biblioteca de Catalunya. Segons l’editorial, la novel·la traça «un retrat mordaç i despietat de la societat barcelonina
Olga Merino és periodista i escriptora dels anys 60». Colmeiro va obrir una caixa i allà estava. La meravella de trobar sense buscar.
ESBORRANY INCONCLÚS
La contingència de la desempolvadura i la troballa conviden a pensar en la decepció, en els minúsculs naufragis. Les dues novel·les contenen alguna cosa d’aquesta energia. Vázquez Montalbán va presentar la seva al premi Biblioteca Breve, molt probablement entre 1964 i 1966, i no el va guanyar. Al seu lloc, es van emportar el guardó Guillermo Cabrera Infante o bé el seu gran amic Juan Marsé per Últimas tardes con Teresa. ¿Va representar una petita frustració? De la mateixa manera, el colombià va arrossegar durant anys l’esborrany inconclús, si bé, segons els experts, conté escenes clares i un final precís. Gabo, tan primmirat amb les correccions, no va poder acabar la novel·la perquè li va caure la desmemòria a sobre. Sabia que allà dins vibrava alguna cosa i per això no va destruir el manuscrit. Cap dels dos ho va fer, sabedors potser que tant l’èxit com el fracàs són dues grans mentides. Accidents. Dos llocs comuns.
En part, viure consisteix a naturalitzar els petits fracassos. Res surt mai com un vol. Si et paralitzés pensar que avui ensopegaràs, ni tan sols sortiries de casa. Perseverar, malgrat tot.
■