¿I qui treballarà menys hores?

El debat ha començat. No només a Espanya. ¿Quantes hores i dies caldrà treballar en el futur per poder garantir un mínim nivell de vida adequat? ¿Quatre dies a la setmana? ¿I per què no tres o dos? I això, ¿qui i com es paga? ¿A qui afectarà i quin serà el resultat productiu final?

El 1930, un dels economistes més influents de la història, John Maynard Keynes, va escriure un lleuger i provocador document de set pàgines titulat Oportunitats econòmiques dels nostres nets. En un món estable, sense guerres ni creixements excessius de població, va pronosticar que els avenços científics podrien permetre treballar 15 hores a la setmana.

És clar que, en aquest món ideal keynesià, des de la perspectiva de llavors, el sentit dels diners com a instrument per acumular riquesa i patrimoni desapareixerà. En el seu text aposta per l’existència d’un món més pròxim als teletubbies o, evidentment, a la idíl·lica comarca dels hòbbits. La ciència –avui gràcies a la robotització i la intel·ligència artificial– acabarà sent el principi actiu del treball. Tenint en compte quin era l’estil i l’elevat nivell de vida de Keynes al Londres d’entreguerres, resplendeix una bona ironia anglesa.

Les referències al pronòstic keynesià seran utilitzades per part de la nova esquerra que, tot i que sigui per referències, tenen l’economista com a referent. Esmentar el seu cognom sempre dona certa àuria d’autoritat, tot i que no s’hagi llegit res d’ell i es conegui poc el context en què va desplegar les seves teories.

Als representants sindicals, que han vetllat des de finals del segle XIX de diferents maneres pel dret dels treballadors, se’ls complica la tasca. També a les obsoletes patronals, que observen com els empleats d’ahir no seran els d’avui ni els de demà. Els nous professionals i treballadors més que preparats exigeixen i decideixen. És voraç la competència per l’atracció del millor talent en qualsevol indústria.

Enquadrar un perímetre laboral fix amb conceptes definits pels vells estatuts dels treballadors no tindrà sentit en el món al qual ens dirigim. La flexibilitat en tots els nivells resultarà fonamental i dins d’una mateixa organització empresarial –privada o pública– s’han de generar marcs laborals oberts. A mesura que la robotització continuï suplint –ho està fent progressivament des de la revolució industrial– tots els treballs manuals bàsics i d’operari, aniran desapareixent. No només aquests. L’administració s’haurà de començar a plantejar per què figures ancestrals com els notaris i registradors de la propietat han de continuar existint el dia que una màquina pugui avalar un document.

¿Treballar dos, quatre, cinc o set dies a la setmana amb les hores repartides com es vulgui i des d’on sigui? Naturalment. I també pagar d’acord amb objectius complerts i nivell de productivitat. Els treballs del futur, ja ho comencen a ser, han de ser tractats a la carta. La inflexibilitat i els clixés ideològics són els enemics del progrés.

■

El 1930, l’economista John M. Keynes va pronosticar que d’aquí 100 anys els seus nets treballarien 15 hores a la setmana gràcies a la ciència i al canvi de valors

Martí Saballs Pons és director d’Informació Econòmica de Prensa Ibérica