Knausgård es llança a la ficció amb ‘La estrella de la mañana’
L’autor noruec diu adeu definitivament a l’escriptura autobiogràfica amb una obra sobre la influència del diable. «Escric des del punt de vista d’un home perquè és el que soc».
Des que l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård, una de les estrelles literàries més impactants i fulminants dels últims anys, va posar fi a Fin, l’últim volum del seu monumental sextet autobiogràfic, Mi lucha, han passat moltes coses en la seva vida. Començant pels llibres: va oferir el quartet estacional també de caràcter confessional dedicat al naixement de la quarta dels seus fills, amb la també autora Linda Bostrom. I seguint les seves vivències: la separació de Bostrom després d’una depressió postpart d’ella, sobre la qual la mateixa autora també va escriure. La nova vida de l’autor a Londres amb la seva nova dona, l’editora britànica Michal Shavit, amb qui ha tingut una cinquena filla. Poc abans de la pandèmia, Knausgård va anunciar que així acabava la seva escriptura autobiogràfica, aquesta que l’ha fet patir tant i que també va tenir un efecte psicològic –d’acord amb les declaracions dels afectats– en molts membres de la seva família i en la seva ex.
La publicació de La estrella de la mañana (Anagrama) és un canvi absolut de terç respecte al que els lectors coneixien d’ell. Knausgård, que aquests dies visita Barcelona, torna a la ficció pura i dura amb el seu estil potent (que alguns titllen de descurat) i la seva obsessiva precisió respecte als detalls. Aquesta novel·la es pot llegir com un conte de terror –fins i tot algun crític ha arribat a esmentar Stephen King– que passa en dos dies d’agost de sufocant calor a Noruega, i segueix estranys successos que els passen a nou personatges mentre una nova estrella d’origen desconegut s’eleva al firmament i propicia un clima de neguit còsmic. Un clima ominós que la pel·lícula Melancolia, de Lars von Trier, no envejaria pas. La estrella de la mañana és el títol triat per l’editorial, però també podria haver sigut El lucero del alba, una altra denominació del planeta Venus, que remet també a Llucifer, nom que comparteixen l’astre i el dimoni. A Anagrama es lamenten de no haver pogut aconseguir la gesta de l’edició anglesa, amb 666 significatives pàgines. Sigui com sigui, hi ha molta influència directa de la Bíblia en aquest llibre: «Llucifer té un vessant angelical i un altre de diví, és un àngel caigut. Tota aquesta ambigüitat impregna la novel·la. Volia que el lector no sabés exactament què està passant», explica l’autor, que recorda haver-se inspirat en els seus anys de joventut a Bergen, on va florir un culte satànic dedicat a cremar esglésies.
Relació amb la natura
Filla del seu temps, la novel·la està alimentada per aquest sentiment d’ecoansietat que aquests últims anys de consciència ecològica ens tenalla tots en relació amb el canvi climàtic: «La nostra relació amb la natura, a la qual hem girat l’esquena, és una de les qüestions que més preocupen en general. Però s’ha parlat tant sobre això que no volia expressar simplement les meves opinions, sinó fer servir l’assumpte per crear una atmosfera opressiva, que l’arribada de la pandèmia va alimentar». Tot i que es va començar abans de l’esclat de la covid-19, aquesta novel·la, serà la primera d’un nou cicle literari (la segona entrega ja ha sortit en noruec) que tindrà la consciència mediambiental com a eix.
Des de Siri Hustvedt, de qui diu que no va entendre les seves paraules quan, pel que sembla, va dir que les dones escriptores «no eren competència», fins a certes veus feministes que no es van prendre bé que la crítica lloés les seves penúries com a cuidador dels seus fills mentre una autora com Rachel Cusk, amb aquest mateix discurs, es guanyés reconvencions, Knausgård es treu de sobre qualsevol mena de mea culpa: «Sí, n’he sentit a parlar, però la consideració que tenen els meus llibres escapa al meu control. Jo també soc editor, edito moltes dones i si una em digués: he escrit sis volums sobre la meva vida, jo els publicaria sense dubtar-ho. En els 70, als països escandinaus hi va haver un moviment d’autores que escrivia sobre la vida més íntima i quotidiana i això va ser nou. Dècades després jo escric des del punt de vista d’un home perquè això és el que soc».
No llegeix les crítiques
A diferència dels seus llibres autobiogràfics, la crítica anglosaxona no s’ha entregat aquesta vegada incondicionalment a l’ambiciós influx del noruec. La estrella de la mañana ha tingut bones crítiques, però no han sigut precisament les de The Guardian o del The New York Times, particularment cruels: «Mai llegeixo les crítiques. Mai m'aturo a pensar en la reacció dels lectors perquè això em faria pensar en una obligació a mostrar-me intel·ligent i brillant, i m’hi nego. Abans d’escriure Mi lucha vaig estar cinc anys bloquejat, vaig arribar a tenir 800 pàgines d’inicis de novel·les fallits. Així que quan vaig començar la saga vaig rebaixar les expectatives i em vaig posar a escriure sense pensar en res més».
■
«Llucifer té un vessant angelical i un de diví, és un àngel caigut. Tota aquesta ambigüitat impregna la novel·la» «Mai m’aturo a pensar en la reacció dels lectors perquè això em faria pensar en una obligació a mostrar-me intel·ligent i brillant, i m’hi nego»