La botiga secreta de les
D’aquí han sortit ‘outfits’ per a pel·lícules, alfombres vermelles, fins i tot per als Oscars. Un oasi de marca. Mise En Sceǹ e ven moda de luxe de segona mà a meitat de preu.
Hi entres amb més confiança que Pretty woman cremant targeta aliena a Rodeo Drive. S’albiren més marques de luxe que les que podria enumerar de memòria Tamara Falcó. Tot a meitat de preu, fins i tot menys. És la botiga secreta de Barcelona que callen dissenyadors i influencers. La recomanen amb la boca petita per evitar competència als emprovadors. D’aquí han sortit outfits per a pel·lícules, alfombres vermelles, fins i tot per als Oscars. I tot amb el beneplàcit de Greta Thunberg. Aquest luxe és de segona mà.
Mise En Scène (Ciutat de Balaguer, 25). Hi deu haver 2.000 peces de marca fins on arriba a la vista, sense comptar-hi bolsos i accessoris. Tant pots ensopegar amb un Luisvi com amb unes Nike. Et pots emportar a casa uns Louboutin o uns Manolos per 190 € el parell. Al taulell hi ha un bolso de Loewe que encara es ven a la botiga oficial, aquí 600 € més barat. «Podríem escriure un llibre», diuen rient la Inés i la Micaela. Elles soletes han buidat més de 800 armaris de luxe.
Són sòcies i cosines: Micaela i Inés Milá. Tenen cognom amb pedigrí: la Inés és la germana petita de la periodista Mercedes Milá. La mateixa capacitat de convicció. El pare de la Micaela –Miguel Milá– també és pare del disseny modern espanyol. Només cal fixar-se en els llums i miralls de la botiga. Totes dues saben el que és heretar roba. Són les petites de gairebé mig centenar de cosins. Fa una dècada que es van ficar en el negoci de la segona mà. En fa cinc es van instal·lar en aquest oasi de marca a Sant Gervasi. «Ens compra gent de totes les edats, de tots els mons, de tots els països», asseguren. Deixen comprar a terminis.
La pròxima vegada que vingui una dona del futur a vendre’t lleixiu, fixa-t’hi bé: segur que la seva roba és de segona mà. Ja hi ha estudis que auguren que aquesta moda vintage guanyarà la fast fashion el 2030. Fa anys que el luxe s’ha sumat a aquesta economia circular. Ara claves una puntada de peu a Google i t’apareixen deu botigues de segona mà de marca. «Luxe democràtic», que en diuen. Són temps de fer patakis per sobre de les nostres possibilitats. «Oferir-li una segona vida a la roba –és el mantra de Mise En Scène– contribueix a fer un món més sostenible».
Aquí s’hi ve a comprar i a vendre. El canvi de tota la vida en versió deluxe. Deixes les teves peces de marca en dipòsit i, si es venen, te’n donen un percentatge. ¿Que què aporta el luxe de segona mà? «Tens millor patró, millors teixits, et dura més –respon la Micaela. I el pots tornar a portar per vendre». «Pel mateix preu que uns pantalons de Zara –et garanteix la Inés–, jo et dono uns pantalons que et mors de tan bonics com són». I en treu uns que t’emportaràs a l’emprovador en tres segons. 50 €, marca l’etiqueta. «Aquesta proveïdora és molt potent. Jo t’aconsellaria que compressis coses seves». És el número 16. Aquí totes les proveïdores tenen el seu número. «Ah, sí, t’agradaria a tu la 16», assenteix al fons la Micaela. I comences a veure els penjadors amb números a l’estil Matrix.
Pots trobar samarretes de 20 € i bolsos de quatre xifres. «Comprar-te un bolso de Gucci per 500 € són molts diners –la Micaela n’assenyala un del taulell. Ara ves-te’n a la web i després tornes i em dius si són molts diners». No baixen de 1.300 €. «És que és un xollo, et diuen».
«Mai havia vist un lloc així a Barcelona –jura l’Álex–. A Nova
York, potser, o a Londres». Álex Pérez Castells és dissenyador de bolsos. Client fins fa un any. Ara treballa a la botiga. «És un arxiu de moda de diferents èpoques. Hi ha moltes proveïdores que han treballat en diferents cases i hem rebut peces que són prototips que mai han sortit a la venda». Mira, un cinturó antic de Moschino, t’ensenya la Micaela. «Aquestes són peces rares». Hi ve molt col·leccionista de bolso antic a la caça de Prada, Gucci i Fendi.
«Vinga, anima’t», et somriu la Inés amb un vestit de Victoria Beckham. 250 euros, marca l’etiqueta. Quan et veu la cara de «treballo en un diari», et treu una camisa de 80 €. «¿Te’n vas als Oscars?». La Inés apareix ara amb un Chanel que fa caure de cul. «¿Tens un iot? –mou el cap entre els penjadors–. Perquè necessites un iot per a això».
Mentalitat sostenible
«No em prenguis res». Així es presenten aquí les clientes a peu d’emprovador. Les peces són úniques. Et van traient roba amb ull d’estilista, punteria de psicòleg i confiança familiar.
«És un oasi», diu l’Ana, una clienta. «A mi em fa il·lusió venir», diu al costat la Noemí. Té aire de boutique de luxe però el tracte és de botigadebarri.Alfinalnosapssietsenun emprovador o en un confessionari. «La gent es fa amiga –coincideixen la Inés i la Micaela–. És com un club social. Hi ha molt networking». Acabaràs abraçant les propietàries amb la mateixa intensitat que si te n’haguessis anat de copes amb elles.
Cada peça que surt als reels d’Instagram acaba doblement reservada en qüestió de segons. Però quan elles van començar, recorden, deies «segona mà» i les clientes deixaven anar de cop les peces. Desapareixien marxa enrere amb dissimulació de dibuix animat. Alguna en queda encara que diu que es pot permetre la primera mà. «No ho entenen», diu la Micaela arronsant les espatlles.
L’ecogeneració Z ho té molt clar. «I tenen molt clar que ho poden tornar a portar per vendre», diu la Inés. Mentalitat sostenible: compren vintage, tornen a vendre, intercanvien. «Ha baixat molt l’edat –asseguren–, ve molta gent jove a comprar. Coneixen la moda. Moltíssim».
«Podríem escriure un llibre –diuen rient les Milá–. Però no podem». La Inés i la Micaela només deixen anar peça en sentit literal. No, no diuen ni un nom. Mantenen l’anonimat tant de proveïdores com de clientes. «Hem tingut històries bestials», confessen. Molt nom amb caixet.
Després de tres hores, te’n vas amb dues bosses, autoestima d’haver agafat un xollo i el teu propi número: ara ets la 5732. «El que es viu aquí –explica amb un somriure la Micaela– és com la cabina dels germans Marx».
■