BARRACA I TANGANA Probabilitats

Soc conscient que veig massa futbol. Això passa en part perquè veure futbol és la base de la meva feina i no tinc més remei, però no vull que serveixi d’excusa. En soc l’únic culpable: tantes dècades d’observació més o menys atenta es tradueixen en clares seqüeles. La setmana passada vaig ser en el Castelló-Barça Atlètic i d’això ja en recordo poca cosa. L’únic que es manté intacte al meu cervell, i per tant va ser sens dubte el millor i el més important per a mi del partit en qüestió, és el concurs del descans, que consistia a xutar des de la frontal de l’àrea i tocar el travesser. També recordo una mica una animada tangana que va acabar amb dos expulsats i amenaces diverses. Això comença a sortir en la meva memòria avui com a resum de les millors jugades. És per veure massa futbol. M’ho diu el cervell.

Quan opto per no anar a l’estadi i quedar-me a casa, l’assumpte no millora. El meu divertiment futboler favorit avui dia és mirar d’endevinar el percentatge d’èxit que atorga l’analítica a les ocasions de gol. Alguns deveu conèixer el tema: quan passa una estona, després d’un gol, a la tele ho repeteixen amb un gràfic que indica la probabilitat que tenia el golejador en el moment del xut. És una cosa que em fa volar el cap. Ocasions que em semblaven claríssimes són en realitat complicades, i viceversa. No aconsegueixo entendre si falla l’eina o ens fallen la vista, el coneixement i l’experiència. O s’equivoca l’estadística o fa que estem enganyats amb el futbol tota la nostra existència.

Perquè si això és correcte, ¿quantes vegades ens hem preocupat per ocasions del rival que no tenien perill? ¿I quantes vegades ens hem il·lusionat per quasi gols del nostre equip que eren mig impossibles a la pràctica? Tanta passió per a res. Tanta energia malgastada. Vivim de mentida en mentida, en una il·lusió falsa.

L’eina

Perquè si un futbolista que es planta davant el porter té a penes un 9% de probabilitats de marcar gol, com ens va dir l’analítica a Vallecas, ¿quantes en tenia jo que la meva mare m’enviés disfressat de carxofa a l’escola? ¿Per què va passar? Imaginin una vida amb aquesta eina sempre operativa. Imaginin que es pogués fer servir per a qualsevol pena. A l’institut, per exemple, la típica situació crítica: M’agrada aquesta noia, ¿quantes probabilitats tinc que accepti sortir amb mi? El 2%. ¿Em compensa assumir aquest risc?

No ho crec. El món tindria menys màgia i ningú jugaria a la loteria, però ens hauríem estalviat uns quants ridículs.

Fa poc també vaig sentir parlar d’un superordinador. Van anunciar amb molt èmfasi que un superordinador calcularia quins equips tenien més possibilitats de baixar, a final de temporada, a Segona Divisió. Aquest superordinador té sens dubte una intel·ligència superior, perquè si no per què l’havien d’anomenar superordinador. Vaig aguantar atent davant la tele esperant els resultats de l’anàlisi precisa del superordinador. Vaig endarrerir el sopar per no perdre’m la predicció del superordinador.

El superordinador va dir allò que mai ningú ha sospitat: els tres últims de la classificació eren els tres que més probabilitats tenien de baixar a Segona Divisió.

Veig massa futbol. La culpa la tinc jo. Increïble el superordinador.

■