Manel Domínguez
Sentir-se jove malgrat els anys biològics és una decisió personal. És un tema de la ment sobre el cos. Amb permís del cervell, per descomptat. «Si no t’importa, no importa», va afirmar amb la seva contundència habitual Mark Twain. El pare de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, que va arribar i se’n va anar del món coincidint amb dues visites del cometa Halley i que ironitzava sobre l’edat pensant que la vida seria infinitament més feliç si es pogués recórrer al revés. Néixer als 80 i baixar gradualment als 18.
De Springsteen a Raphael
Segur que els grans del rock en actiu li donarien la raó. Bruce Springsteen, per exemple, aquests dies entre nosaltres omplint doblement l’Estadi Olímpic de Montjuïc com a avançament del que l’espera en la gira europea. Els seus 73 es dilueixen a l’escenari tant com Bob Dylan difumina els seus 81, quan apareix amb la seva guitarra mostrant un gran talent i un desagradable caràcter. I què es pot dir de Rod Stewart, que als 78 recorrerà alguns festivals d’estiu. O de Sabina, que ha tornat després de les seves reticències als 74. Un any menys que el seu amic Víctor Manuel, que continua llargament ovacionat en els seus directes. O Raphael, que als 79 manté un anhelat esperit etern. Per alguna cosa deu ser.
A alguns barcelonins les pròximes eleccions a l’ajuntament els plantegen el dubte entre Xavier
Trias i Ernest Maragall. Setanta-sis i 80 anys, respectivament. Dos veterans de la política que pugnen per recuperar el millor de l’essència viscuda per tornar-li a la ciutat el glamur perdut. La possible minva d’energia es veu compensada per la creixent experiència, perquè aquests són elements que acaben establint una mena de relació inversament proporcional en el cercle vital. Una cosa que sol molestar els joves impulsius que voldrien via lliure a les seves aspiracions, sense passar per l’etapa que forja el destí a base d’esforç, constància i voluntat. La història ho ha demostrat fins i tot abans que el clamor dels drets esquivés l’obligació dels deures. I això ha