La vida a la calor
La seqüela immediata de la calor extrema, a més de l’ofec, la suor, la sequera i altres efectes evidents, és l’ajornament. Amb la calor, et plantes. El que havies de fer, ara has de reconsiderar-ho, atesa la xafogor. Ve un dia de temperatura infame en forma de contraatac al que es considera normal per a aquestes dates, un dia d’aquells que fins i tot reinventa la manera de caminar pel carrer, o de mantenir-se en un espai tancat, o de vestir-se, i de cop moltes de les idees que li passen a algú pel cap arrenquen amb un improvisat i assenyat «no», o almenys un «més tard», un «després», un «ja ho veurem». La temperatura legitima gairebé qualsevol canvi d’opinió.
En realitat, l’existència funciona en termes diferents amb molta calor que amb molt de fred o tempesta, fins i tot oposats. Tot i que puguin desembocar, al final, en el mateix punt. És una sort quan els dos extrems només ens conviden a ajornar-ho tot i a no fer res. Podria ser molt pitjor. Pensem en L’estranger, d’Albert Camus. Hi ha un moment de la novel·la en què arribes a creure que el sol n’és el protagonista. «El sol queia a plom sobre la sorra». «El sol era aclaparador». «Durant tot aquell temps no hi va haver més que el sol». «El sol panteixava». «El sol cremava a les meves galtes». I així tota l’estona, fins que hi ha un mort sota el sol. Pots pensar que el protagonista mata l’home, en cert sentit, perquè li molesta el sol.
Pensem ara en A esmorga, d’Eduardo Blanco Amor, on tres amics s’ajunten al matí i durant les següents vint-i-quatre hores beuen sense parar, fins que es maten entre si. Fa molt de fred i plou durant tota la novel·la. Plou sense parar. «Al paso al que íbamos subiendo, el agua venía más fiera y dura en las ráfagas del noroeste». «Cuando despertamos, a eso de una hora después, seguía lloviendo con fuerza». «La lluvia seguía a darla Dios». Un dels protagonistes culpa el temps de la tragèdia que corona el final de la història: «Tengo que decir que la lluvia tuvo la mitad de la culpa, aunque no se crea, que usted no puede saber lo que aquí nos hace la lluvia».
Posposar els plans perquè fa molta calor és una mena de sort. Tan importants no deuen ser. La moratòria representa una constant dels dies calorosos. Hem de fer alguna cosa, o veure’ns amb algú, o acudir a algun lloc, i ho deixem per a un altre moment, fins i tot per a l’hivern. Ens venen tan poc de gust de sobte les coses que havíem de fer amb 20 graus que amb 40 no les ajornem per l’endemà o la setmana vinent, sinó que ja veurem per quan. Estem disposats a creure, amb total devoció per l’optimisme, que quan deixem passar una ocasió després ve una altra igual o més interessant. La calor et treu del mig. Enfonsa la teva voluntat en el no-res. Tu ho vols, però fa una calor tan sufocant, tan lletja, que simplement no pots. ¿Ha de ser culpa teva? Quan fer alguna cosa esdevé impossible i asfixiant, cal conformar-se amb haver volgut ferho, que ja és prou. ■
La moratòria representa una constant dels dies calorosos. Hem de fer alguna cosa, o veure’ns amb algú, i ho deixem per a un altre moment, fins i tot per a l’hivern