Qui va dir que el futbol femení era efímer

Ahir m’hauria agradat anar a l’estadi Johan Cruyff. Tres dies després d’haver-se classificat per a la seva tercera final consecutiva de la Champions, el Barça femení jugava contra l’Sporting. No era un partit més. El triomf les convertiria en campiones de la Lliga per vuitena vegada en la història i tornava Alèxia Putellas després de nou mesos de lesió. La setmana era massa màgica, les entrades es van esgotar i em vaig quedar amb les ganes. La victòria, davant 5.289 espectadors, va culminar un gran dia per a l’equip femení. Hores abans el Barça B es va proclamar campió de Segona Divisió.

El triomf no és fútil per a un equip que arrasa tant en la competició més rutilant, la Champions, amb la qual omple el Camp Nou (72.262 persones dijous contra el Chelsea), com en el campionat de la regularitat, la Lliga. En aquesta última el domini del Barça és total, sense haver perdut un punt en 26 partits i amb només cinc gols encaixats. El seu rendiment és a anys llum d’altres grans clubs que creuen en el futbol femení amb la boca petita, com el Reial Madrid o l’Atlètic de Madrid. També és sideral la distància amb equips que tenen tanta tradició com el Barça però amb pressupostos modestos, com el Llevant UD.

La comunió entre jugadores i afició és tal, igual que les seves ganes de festa, que hauria de fer pensar els equips de la lliga masculina, el Barça inclòs. Alguna cosa no estan fent bé amb el seu públic, sobretot amb els aficionats més joves, àvids d’emocions com les de la Kings League.

Joan Laporta faria bé d’anar més sovint a l’estadi Johan Cruyff, igual que Xavi i els seus jugadors. Descobririen així que hi ha moltes coses que poden aprendre del futbol femení, que no és una moda efímera com alguns crítics vaticinaven, sinó que ha arribat per quedar-se, encara que faltin més clubs i més patrocinadors que creguin en aquest esport i tot i que la professionalització de les dones encara tingui arestes per resoldre.

■