Senyals de fum

Potser sona ridícul apel·lar a l’olfacte ara que les dades són cribrades per tota mena d’eines tecnològiques. Però el nas em diu que no hauríem d’arxivar a títol d’inventari que gairebé un milió de persones s’hagin esborrat de l’INE per no rebre propaganda electoral abans del 28 de maig. La campanya No a la meva bústia, que ja ve d’eleccions anteriors, no és tan rellevant per la quantitat de seguidors –menys del 3% de l’electorat–, sinó perquè en quatre anys la xifra s’hagi multiplicat... ¡per deu!

En l’origen d’aquesta renúncia col·lectiva es poden apreciar raons de caire econòmic, ja que en la bustiada s’hi inverteixen uns quants milions d’euros, i ecològic i de simple sentit comú: la paradoxa de consumir muntanyes de paper quan vivim en una realitat digital en què el sobre i la carta semblen dinosaures de la comunicació. Però jo no baixo del burro de pensar que, a part d’això, bastants –o molts– d’aquests objectors postals estan fins al capdamunt dels partits i han decidit tallar amarres. Jo també n’estic fart. Fart de l’espectacle diari a base d’insults, desqualificacions, atacs personals, argumentaris, egocentrisme, postureig, promeses... Però, sobretot, fart que ens prenguin per imbècils. I això no és un al·legat contra la política, perquè sé que l’única alternativa a la política és la selva. O la guerra. I tampoc és un exercici d’equidistància perquè no tots cotitzen igual en aquest mercat de la misèria. Però crec que tenim dret a reclamar als que es dediquen a tan noble –i necessària– ocupació que no la perverteixin amb les seves neures, les seves fòbies i la seva incompetència.

Sé que els vots del 28 de maig donaran l’alternativa a un munt de persones que han decidit ficar-se en aquest embolic per vocació de servei, per defensar unes idees, i que s’hi deixaran la pell per millorar la vida dels ciutadans. Aquests –que ja n’hi ha– són els que valen la pena i vull pensar que són majoria. Però els altres –i les altres– sobren. Ja es podrien esborrar ells de l’INE. I deixar-nos en pau.

■