Els amics estranys
Poden ser insofribles, maniàtics, bocamolls... però no podem ni volem passar sense ells
Els anys ens fan selectius i amb això el nostre món es torna molt més uniforme
Tots en tenim, d’aquests amics que fa anys que són al nostre costat, encara que sembli que no encaixen amb nosaltres. O potser no és que ho sembli, és que no encaixem. En moltes ocasions, per més que ens hi esforcem, ni els entenem, i sabem que ells en moltes altres tampoc ens entenen a nosaltres. Són amics dotats de tal capacitat de fer-nos sortir de polleguera que poques persones han estat tan a prop que les tirem per un precipici o davant d’un tren en marxa. Perquè poden ser insofribles, maniàtics, pedants, sorollosos, matussers, bocamolls, pesats... Cadascú té el seu catàleg propi de raons per les quals són de vegades insuportables. Però no podem ni volem passar sense ells. No sabríem ni com, ja que aquests amics ho són, a més, des de la infància o l’adolescència, èpoques de la vida en què és molt més fàcil fer noves amistats. A aquestes edats les afinitats són més intuïtives i immediates; hem patit encara pocs desenganys i no carreguem amb un catàleg tan extens o estricte d’exigències cap als altres. Tot i que en altres èpoques de la vida també podem fer amics estranys, ens costa molt més, els anys ens fan selectius i amb això el nostre món es torna molt més uniforme.
Com que sempre hi han sigut i, malgrat les ganes ocasionals d’escanyar-los, els amics estranys els prenem com són, només ens adonem que la nostra amistat comuna resulta sorprenent quan altres persones, al conèixer-los, ens miren, els miren a ells, ens tornen a mirar a nosaltres, i no els surt l’equació. La seva estranyesa es manifesta d’una manera indirecta, amb comentaris del tipus «us coneixeu des de fa molt de temps, ¿oi?» Tothom sap que els amics estranys solen ser antics.
I llavors ens adonem que sí, que es tracta d’una amistat difícil d’entendre des de fora. Semblem provenir de planetes diferents. No coincidim ni en els gustos literaris ni en els musicals. Tampoc veiem les mateixes pel·lícules ni viatgem als mateixos llocs. No compartim aficions i si ho fem ens situem als antípodes. Si a tots dos ens apassionen, per exemple, les plantes, ells són d’orquídies i nosaltres de cactus. El paper, nosaltres l’utilitzem per escriure i ells per fer papiroflèxia. Si tenim un gat, ells hi són al·lèrgics, però els seus esternuts sonors cada vegada que ens veiem són en realitat estrepitoses mostres d’afecte i amistat, que és precisament el que compartim.
Totes aquestes diferències forgen entre nosaltres i aquests amics estranys una fidelitat indestructible, fèrria, que en ocasions es manifesta de manera que es torna a posar a prova la seva fermesa. Com quan van a una de les teves presentacions de llibres. Allà la seva assistència és tan càlida i lleial com temible. En actes públics, el seu instint protector els porta a voler-te donar un cop de mà tant sí com no, fins i tot quan no fa falta.
El moment escollit sol ser al final de la presentació, quan al moderador se li acut obrir un torn de preguntes, cosa que entre el públic provoca un silenci immediat, seguit de mirades al voltant, a veure si algú s’hi anima, o un sobtat i irrefrenable interès pels peus propis o el contingut d’una bossa que fins aquell moment havia estat tranquil·lament recolzada a la cadira. Com a amics que són, toleren malament que hi hagi silenci al teu voltant, i decideixen sortir a ajudar-te, una cosa molt lloable, si no fos perquè solen intervenir amb comentaris massa personals, que ningú entén, o que destrueixen la mínima aparença de respectabilitat literària que tant t’ha costat construir. Però, d’altra banda, ells també han sigut alguna vegada els únics assistents a una presentació i després han anat amb tu a prendre alguna cosa i s’han quedat amb tu fins que t’han vist prou reconstituïda moralment per deixar-te marxar a casa.
De la mateixa manera en què tots seríem avorrits, uniformes, plans sense les nostres pròpies rareses, la vida seria avorrida, uniforme, plana sense els nostres amics estranys.
Com que els amics estranys no són conscients de ser-ho, he de confessar que allotjo la secreta il·lusió que hi hagi amics meus que em considerin a mi la seva amiga estranya. I aprofito l’ocasió per donar-los les gràcies per no haver-me tirat des de cap precipici. Per ara.
■