La cara fosca del turisme reproductiu
Les parelles de lesbianes que s’inseminen a Barcelona s’enfronten a multitud d’obstacles per oficialitzar la seva maternitat als seus països d’origen. A Itàlia i la República Txeca, on ara presideixen governs conservadors, és més fàcil tramitar l’adopció
«Volíem ser mares malgrat tots els obstacles amb què sabíem que ens trobaríem», afirma, convençuda, Sonia, que va viatjar amb la seva parella des de Milà a una clínica de reproducció assistida a Barcelona. Per a ella i Federica, travessar la frontera va ser l’únic camí possible per formar una família juntes, tot i que, per desgràcia, a ulls de la legislació italiana, Sonia és l’única mare de Beatrice i Leo.
A Itàlia, les parelles del mateix sexe i les dones solteres no tenen accés a la medicina reproductiva, per la qual cosa moltes opten per venir a Espanya. Tot i això, per a les italianes, l’odissea no s’acaba aquí. Recentment, el Govern ultradretà de Giorgia Meloni ha asfixiat encara més els drets del col-lectiu LGTBI i ha exigit als ajuntaments italians que no inscriguin al registre civil els fills de parelles homosexuals.
Fa dos anys, abans que naixés la seva primera filla, Beatrice, Sonia i Federica ja van començar a moure’s perquè el Govern italià les reconegués a totes dues com a mares. «Vam demanar el reconeixement de Federica, però ens el van denegar, per la qual cosa vam iniciar un procés d’adopció, que és molt més llarg, i requereix visites i controls de treballadors socials», explica Sonia. La parella espera conèixer la decisió del jutge al mes de juny i, malgrat que els treballadors socials confien en un desenllaç favorable, Sonia tem que les mesures de Meloni «puguin afectar la sentència».
Adoptar per ser reconeguda
L’adopció també va ser la solució per a Maša. Ella i la seva parella, Klara, van conduir des de Ljubljana cap al país veí, Àustria, amb el desig de tenir un fill juntes. Des del 2022, Eslovènia reconeix el matrimoni igualitari i permet a les parelles del mateix sexe adoptar nens –a diferència de la majoria de països de l’Europa de l’Est–, per la qual cosa Maša va aconseguir adoptar legalment el seu fill, Oliver. Tanmateix, «segueix havent-hi una altra llei a part que només permet l’accés a la reproducció assistida a les parelles heterosexuals», aclareix Maša.
Mentre que unes han trobat una solució –tot i que lenta i amb obstacles–, aquest no és el cas de Michaela i Denisa, que viuen a Praga, on no es permet que les persones homosexuals es casin ni tinguin accés a centres de reproducció assistida. Per això van agafar un vol amb destinació a Barcelona. «Jo vaig gestar la criatura i porta el meu cognom, Kuttlerová», explica Michaela, l’única mare d’Elizabeth reconeguda davant la legislació txeca. «De moment, no hi ha manera que la meva parella sigui reconeguda legalment com la mare de la nostra filla», assenyala.
«El nostre govern tendeix a ser bastant conservador, utilitza molts arguments respecte a les creences religioses, tot i que només una minoria de la població va a l’església amb regularitat», detalla Michaela.
Ara mateix a Michaela i Denisa només se’ls permet casar-se mitjançant una unió civil, que tècnicament no té el mateix abast legal que el matrimoni. «És millor que res, especialment quan es tracta de criar un fill», admet Michaela. «La proposta per a la igualtat de drets en el matrimoni i les adopcions està en procés, però ningú sap si té possibilitats reals d’aprovar-se», afegeix.
Espanya: pionera i permissiva
Ramon Aurell, director mèdic de l’equip de Reproducció Assistida de l’Hospital Quirónsalud Barcelona, celebra que, en l’àmbit de la medicina reproductiva, «Espanya és un país pioner a escala europea i mundial, amb molta afluència d’estrangers, resultats exitosos i avenços en tecnologia de laboratori». Per això, moltes dones europees decideixen viatjar a les clíniques espanyoles per iniciar el seu embaràs. «No crec que trobis una sola clínica de reproducció assistida a Barcelona que no compti amb un departament d’atenció al client internacional», assenyala María Peciña, responsable del Departament Internacional del centre Gravida. Els dos professionals del sector atribueixen l’èxit d’Espanya a la seva legislació, que és molt permissiva.
Tot i que Michaela està «contenta que existeixi la possibilitat de viatjar a l’estranger per sotmetre’s a un tractament», reivindica els drets dels fills de parelles homosexuals al seu país: «És una qüestió de dignitat i seguretat jurídica per a les nostres famílies».
Ana Muñoz, tècnica de comunicació de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex a Europa, aclareix que malgrat que la UE no regula sobre dret familiar, que és una competència nacional, sí que té una cosa a dir pel que fa a la llibertat de moviment dins dels seus països membres. La Comissió Europea va proposar el desembre del 2022 «el reconeixement de la paternitat transfronterera entre països de la UE», explica Eleni Maravelia, presidenta de la Xarxa Europea d’Associacions de les famílies LGTBI (NELFA). Es tracta d’una mesura que protegeix la llibertat i els drets dels nens en situacions transfrontereres.
Pacients de tot el món
Agustín Ballesteros, Director d’IVI Barcelona, afirma que en els últims anys hi ha hagut un augment de pacients del col·lectiu LGTBI i de mares solteres. «Cada vegada hi ha més persones trans que volen preservar els seus gàmetes abans de sotmetre’s al canvi de sexe», indica. Així mateix, Ballesteros assenyala que en els seus centres compten amb «entre un 50 i un 60% de pacients internacionals», la majoria de les quals són italianes i franceses, tot i que també hi ha alemanyes i angleses.
Al Regne Unit, a diferència d’Espanya, Aurell explica que «la donació d’òvuls i esperma no és anònima, per la qual cosa falten donants». Peciña, de Gravida, explica que a França, tot i que totes les dones poden accedir a la reproducció assistida, «les franceses s’enfronten a un tabú social i el límit d’edat, ja que es prioritza la dona més jove».
■
Cada vegada més dones estrangeres acudeixen als centres de reproducció assistida d’Espanya
La majoria de les que demanen aquests tractaments són d’Itàlia, França i Alemanya