L’epicentre de la sociovergència
Socialistes i postconvergents semblen disposats a repetir l’acord aconseguit el 2019
La Diputació de Barcelona és una plaça més discreta que els ajuntaments, però que té un pes important en la vida diària dels ciutadans i d’alguns polítics. El pacte entre PSC i Junts en aquest organisme es portarà a la resta d’administracions si els resultats ho permeten.
Mentre tots els ulls estan posats en l’Ajuntament de Barcelona, a l’espera dels resultats de les eleccions municipals del 28 de maig, en si seguirà o no Ada Colau com a alcaldessa, altres mirades se centren en una plaça molt més discreta, que viu a l’ombra mediàtica però que té un pes indiscutible en el dia a dia de molts ciutadans i d’alguns polítics: la Diputació de Barcelona.
Fa temps que corre la teoria que en aquest flanc es dirimiran alguns punts del presumpte acord que s’està cuinant aquestes setmanes, i que implicarà, en cas de confirmar-se, una aliança entre el PSC i Junts per desallotjar Colau, amb o sense el suport de l’alcaldable del PP, Daniel Sirera, en funció de si l’aritmètica el necessita.
Com a contrapartida, diuen alguns testimonis d’aquests pactes no escrits, o l’alcaldable postconvergent, Xavier Trias, o el socialista, Jaume Collboni, qui aconsegueixi més vots dels dos, es convertiria en alcalde i l’altre seria el president de la Diputació de Barcelona del 2023 al 2027.
I aquest repartiment seria només el principi d’un ampli pacte que després de portar la sociovergència al consistori barceloní i a la Diputació (on ja impera des del 2019), miraria de fer el mateix a molts ajuntaments i posteriorment al Parlament, i el Govern català, per seguir aquest camí fins a Madrid i instaurar també al Congrés una nova entesa entre el socialisme català i espanyol i Junts, que primer apartaria Colau i després ERC en tots els àmbits. El guió de la pel·lícula no és tímid, certament. S’ha de veure si s’arriba a rodar.
Consultats alguns cuiners amb coneixement de causa, de tot això l’únic que qüestionen molt seriosament és que Collboni o Trias acabin presidint la Diputació de Barcelona, perquè la tradició indica que la institució ha de ser dirigida per un alcalde que no sigui el de la capital catalana.
El tercer pressupost català
La Diputació compta amb el tercer pressupost institucional de Catalunya, per darrere del de la Generalitat (41.000 milions d’euros per al 2023) i de l’ajuntament barceloní (3.600 milions). El de la Diputació de Barcelona ascendeix aquest any a 1.200 milions d’euros que, essencialment, serveixen perquè l’Administració atengui els ajuntaments de la província de forma decisiva: sense la seva assistència, molts no podrien pagar nòmines.
El seu suport als consistoris es materialitza en biblioteques, poliesportius. Gestiona parcs naturals i emprèn la instal·lació de fibra òptica. Quan va arribar la covid-19, la Diputació va assumir una tasca similar a la d’altres administracions, i alguns dels seus integrants defensen que va ser la més eficient en el repte d’aconseguir mascaretes, tests i altres elements essencials llavors.
I, al marge d’aquesta tasca concreta, l’organisme compta amb una estructura política que amb prou feines apareix als mitjans de comunicació, més enllà del pacte inicial pel qual es forma el seu govern, tot i que no sempre és una notícia que tingui gaire repercussió.
Fa quatre anys va ser més notícia que altres vegades perquè Junts per Catalunya va pactar amb el PSC per governar la institució, que va passar a presidir la socialista Núria Marín, l’alcaldessa de l’Hospitalet i una de les cares més visibles del partit a hores d’ara. L’aliança va sorprendre, perquè a Junts estava encara molt viva l’ànima més reivindicativa del procés, i pactar amb el PSC era entendre’s amb un partit constitucionalista.
Elecció indirecta
La majoria absoluta està fixada en 26 diputats, n’hi ha 51 en total, en l’administració que ara presideix Marín. L’elecció és indirecta, no en funció del vot en un municipi, sinó en partits judicials, que n’agrupen diversos. El 2019, el PSC i ERC en van aconseguir 16 cadascun i Junts es va quedar en set. Barcelona en Comú va obtenirne cinc; Ciutadans, sis; el PP, dos i Tot per Terrassa, un. ERC i Junts haurien pogut sumar aquesta majoria de 23 –no absoluta però suficient– però es va imposar la sociovergència. I sembla que ara tornarà a passar el mateix. La previsió és que el PSC vagi a l’alça, tot i que no és fàcil que arribi als 26 diputats.
La cara menys amable de la Diputació de Barcelona és la de refugi d’alguns polítics, convertits en assessors, dels quals sovint es pot atresorar poc assessorament. «No n’hi ha gaires que estiguin col·locats», afirma algú que coneix la institució. Un altre cas, afegeix, és el de tants alcaldes i regidors que prefereixen cobrar de la Diputació que del seu ajuntament, que així alleugen mentre, cal destacar, perceben un sou més alt del que tindrien cobrant de les arques del seu municipi.
Però ara la Diputació de Barcelona està de moda per una altra qüestió. Perquè allà s’intentarà començar un camí que per ara té un final difícil de vaticinar. El camí cap a la sociovergència global. ■