Dellafuente, seductor del folklore
El geni granadí continua sobresortint com a creador de cançons modernes a partir de la música tradicional, en el cas de ‘Lágrimas pa otro día’ fusionant amb sons del Carib.
Dellafuente ‘Lágrimas pa otro día’
MAAS ★★★★
Amagat i distant és com ja fa anys que està Dellafuente, el geni granadí a qui no se li acaba el magnetisme tot i que visqui allunyat dels focus i, en general, de tot. Un artista singular, incòmode amb les lògiques de la indústria musical i l’exposició pública. Fins fa poc també fora dels concerts, Lágrimas pa otro día és la bellíssima excusa per tornar-se a reunir amb els seus incansables fidels. Es pot allunyar de tot menys d’ells, i de la música que es fa entre quatre parets, on sobresurt com a creador de cançons modernes que neixen d’una fusió que parteix de les seves arrels, ben fermes a Granada i la tradició andalusa.
Aquest nou disc, publicat amb el seu propi segell, és contundent en les seves conviccions. Transcorre per un camí diferent, experimentant i sortint de la fórmula (la barreja de flamenc i música negra, com el rap) que l’ha fet un dels artistes més influents de l’última dècada a Espanya. Dellafuente passeja ara, de vegades agafat a l’espatlla de les persones correctes, per un univers sonor plural amb base al Carib. A banda de la seva mà dreta en la creació i producció, Antonio Narváez, l’ídol urbà reuneix en molts dels temes del disc uns col·laboradors escollits amb precisió: Ralphie Choo, Rusowsky i Dinamarca, joves avantguardistes que fan levitar la música a través d’una bellesa íntima. El primer de tots tres també firma com a intèrpret la càlida i esquinçadora –«grito tu nombre, grito y tu no me respondes»– Carameloraro.
Vuit temes sota un lema
Són només vuit temes en què el granadí desplega a consciència el seu lema Música Folklòrica Atemporal a través d’impregnar-les de cançó tradicional i popular de Cuba i Mèxic (un exercici semblant al que va fer el seu col·lega C. Tangana a El Madrileño). Obre
Cuando la cosa no me va buena, una bossa nova verinosa i desafiadora que incita les set cançons restants de l’àlbum a continuar al mateix nivell.
No l’abaixa l’acusadora 3 caras–«más mentirosa que un adicto», proclama Dellafuente– , amb unes guitarres electritzants que pugen en els moments oportuns, ni la bonica El camino abans d’endinsar-se en el regional mexicà a través d’un
corrido tumbado amb la redemptora Ni soy santo (amb Vatocholo). «Tantos problemas son los que cabalgué; que alguno se quedó en mí», reconeix el granadí. Dellafuente també aprofita l’àlbum per entregar als seus seguidors una nova cançó d’amor,
Sharila, primer avançament d’aquest treball, i per resplendir estatus a No te lo niego, ma dolío. L’essència flamenca sobresurt a
Pa llorar (amb Ané Carrasco), una tornada als orígens per finalitzar un exercici precís i preciós.