Kim Jong-il: tirà, boig i patró del cine
El pare de l’actual dictador de Corea del Nord, fan de ‘Rambo’ i ‘Divendres 13’, va escriure fa 50 anys ‘Sobre l’art del cine’, un manual per fer pel·lícules al dictat del Partit dels Treballadors de Corea.
Kim Jong-il era un dement, un narcisista patològic que recorria a sabates de plataforma i un intrèpid cardatge capil·lar perquè els seus 157 centímetres d’estatura semblessin més, i un dèspota que va posar tot el seu país de genolls. Durant els 90, en una època en què un 20% dels nord-coreans morien de gana, ell comptava amb un exèrcit d’assistents personals que viatjaven constantment per Europa per proveir-lo de menges refinades, un xef portat del Japó per satisfer els seus capritxos de sushi i un altre arribat d’Itàlia que li preparava les pizzes; el seu celler personal sumava 10.000 ampolles i gastava al voltant de 700.000 dòlars anuals en Hennesy, cosa que el convertia en el millor client de la firma de conyac.
Tenia una mala llet capaç de fer caure edificis i, pel que sembla, era igual de destre eliminant rivals interns que planejant assassinats a l’estranger; se li atribueixen l’explosió del vol 858 de Korean Air el 1987, que va causar la mort de 115 persones, i el bombardeig de Rangun el 1983, que va matar tres ministres de Corea del Sud. A més d’això, era un enamorat de les pel·lícules.
Molt abans d’accedir al poder de Corea del Nord en successió del seu pare, Kim Il-sung, Kim Jongil va veure en el cine una manera de millorar la imatge de la seva nació als ulls del món. I, mentre tancava al gulag tots aquells súbdits que s’atrevissin a consumir mitjans de comunicació estrangers, acumulava una col·lecció personal de pel·lícules procedents d’arreu del planeta, però sobretot de Hollywood, que va arribar a sumar 20.000 títols. Era fan de James Bond, de sagues com Rambo i Divendres 13 i clàssics com Allò que el vent s'endugué (1939) i El padrí (1972), i de qualsevol cosa protagonitzada per Elizabeth Taylor. Es diu que també l’entusiasmava l’Ànec Daffy.
La seva fixació amb el cine es va oficialitzar el 1967, quan va ingressar al Departament de Propaganda i Agitació del règim del pare, i sobretot anys després, al ser designat director de la Divisió de Cine i Arts. Des d’aleshores, es va proposar treure la indústria cinematogràfica del país de la letargia en què portava sumida durant dècades. Es va convertir en supervisor de totes les pel·lícules que es produïen, i solia visitar els rodatges per donar detallades consignes sobre assumptes com l’argument, la música, el vestuari, el muntatge i la feina dels actors. I va escriure un llibre titulat Sobre l’art del cine que és ideal per a tots els amants de la bellesa audiovisual o l’autoritarisme més brutal o, si és possible, de les dues coses alhora.
Un ‘tractat’ sobre el cine
El volum, de la publicació del qual acaben de complir-se 50 anys, funciona a tall de manual d’instruccions per fer pel·lícules d’acord amb els dictats del Partit dels Treballadors de Corea. En aquest llibre, a més de repetir-se de manera constant la idea que l’art ha de servir al règim d’una forma absolutament didàctica, s’ofereix una col·lecció de consells valuosíssims per a qualsevol aspirant a cineasta. Aquests són alguns d’ells: «El treball creatiu ha de ser sempre original». «La música i el so han d’utilitzar-se de la millor manera possible». «El maquillatge és un art noble». «L’èxit en l’actuació ha de buscar-se a través d’un esforç persistent». Així mateix, les seves 329 pàgines inclouen ensenyaments impagables com «el cine és un art visual» i «quan les imatges són atractives a la vista, poden atraure instantàniament l’espectador al món de la pel·lícula». ¿Obvietats? Potser, però segur que ningú l’hi va fer saber a l’autor.
Des que Sobre l’art del cine va veure la llum, tots aquells nordcoreans que treballen en la indústria del cine estan obligats a llegir-lo, tot i que probablement
Solia visitar els rodatges per donar consignes sobre el vestuari, el muntatge i el treball dels actors
la majoria no ho hagi fet perquè, francament, és un llibre insuportable, i això és una cosa de la qual fins i tot el mateix Kim Jong-il es devia adonar. Això explicaria que, en vista que la seva retòrica no aconseguia millorar la qualitat del cine nord-coreà, decidís optar per mètodes més expeditius per aconseguir l’objectiu: si a Corea del Nord no hi havia cineastes amb talent, se n’emportaria un de l’enemic país veí.
El 1978, una famosa actriu sud-coreana anomenada Choe Eun-hui va desaparèixer a Hong Kong. El seu marit, el cineasta Shin Sang-ok –hiperbòlicament anomenat l’Orson Welles de Corea del Sud–, es va desplaçar llavors a la ciutat per trobar-la, però poc després d’arribar-hi va ser assaltat per uns esbirros que li van posar el cap en un sac i van utilitzar un gas per deixar-lo inconscient. Quan va voler adonar-se’n ja havia sigut traslladat a Pyongyang, on se li va encomanar la missió de fer pel·lícules per al poble nord-coreà. No va trigar a mirar de fugir, però va ser capturat i empresonat.
Després de cinc anys, va obtenir la llibertat i es va retrobar amb la seva dona, amb qui va començar a fer pel·lícules per a Corea del Nord. Va rebre un pressupost de tres milions de dòlars a l’any, i va arribar a facturar set llargmetratges fins que, el 1986, la parella va aconseguir escaparse de les mans de Kim Jong-il mentre eren a Viena, en un festival de cine. Sens dubte el més destacat de tots ells és Pulgasari (1985), pel·lícula del subgènere kaiju concebuda a imatge de les de Godzilla, en els crèdits del qual apareixia el Líder Suprem en qualitat de productor executiu. Història d’una petita nina que pren vida màgicament al tocar la sang i va convertint-se en un monstre gegant devorador de metalls –metàfora poc velada del capitalisme–, va arribar a estrenar-se en diversos països i amb el temps s’ha convertit en obra de culte.
‘Titanic’ en versió nord-coreana
Alguna de les pel·lícules auspiciades per Kim Jong-il posteriorment també va tenir repercussió internacional –com Souls Protest
(2000), aparatosa imitació de Titanic (1997)–, però no hem tornat a tenir notícies del cine nordcoreà des de la comèdia romàntica Comrade Kim Goes Flying,
que es va presentar al Festival de Toronto un any després de la mort del dictador el 2011. Considerant que el seu amor per les pel·lícules sembla haver sigut heretat pel seu fill i actual dirigent del país, Kim Jong-un –que, a més, se les gasta més o menys igual que el seu progenitor–, més els valdria a cineastes sud-coreans com Bong Joon-ho o Park Chan-wook anar contractant un guardaespatlles.
■
El 1978 va segrestar l’actriu sud-coreana Choe Eun-hui i el seu marit perquè fessin pel·lícules