«Un fill és un mirall que et retorna les teves virtuts i les teves misèries»
«La paternitat ha sigut determinant en la meva vida. Alhora aterridora i molt esperançadora»
El guionista inseparable d’Alberto Rodríguez (‘La isla mínima’, ‘El hombre de las mil caras’, ‘Modelo 77’) debuta en la direcció amb la minisèrie ‘El hijo zurdo’, relat intens sobre la maternitat que acaba de triomfar al festival Canneseries. — Per a la seva primera obra com a director s’ha recolzat en una obra aliena, una novel·la de Rosario Izquierdo. ¿Què el va atrapar del llibre i el va impulsar a posar-lo en imatges?
— Coneixia Izquierdo per Diario de campo, la seva primera novel·la, i m’havia agradat molt. Entroncava amb aquesta Sevilla perifèrica que em resulta pròxima i em sol interessar abordar. Mentre buscava coses que em vingués de gust fer, la meva parella em va recomanar que llegís aquest altre llibre perquè sabia que hi trobaria alguna cosa per explicar. Sobretot em va atraure la part relacionada amb la maternitat, amb la paternitat, amb aquest moment en què la comunicació entre una mare i un fill, o un pare i un fill, s'esquerda. Vaig sentir que era una manera de parlar d’una cosa que feia molt temps que em preocupava.
— ¿La pèrdua de connexió entre mares i pares i fills?
— La paternitat ha sigut una cosa determinant en la meva vida. Molt aterridora d’una banda i molt esperançadora, de l’altra. Això estava concentrat en l’esperit de la novel·la. M’interessava la idea del fill com a mirall d’un mateix: et torna totes les teves virtuts, però també totes les teves misèries. Parlar d’un fill és parlar d’un mateix. I parlar de la relació que tens amb un fill és parlar del teu propi viatge.
— Després d’un grapat de thrillersrealistes, algun de bastant alambinat, en aquesta ocasió treballa sobretot amb la part emocional i sensorial. És una sèrie molt física. ¿L’atreia desmarcar-se de l’anterior?
— En certa manera era una cosa que ja havia fet. El que l’Alberto [Rodríguez] i jo vam provar de fer a After s’assemblava bastant a El hijo zurdo. Em venia de gust tornar-hi perquè les trames poden esclavitzar molt. Els personatges s’obren pas a cops de colze per determinar un espai dins de la ficció. Ara em venia de gust que fossin els personatges els que m’anessin empenyent a un pla molt més emocional, sensorial i físic. La sèrie té alguna cosa literalment vibrant, una nota suspesa constant, un soroll sempre al fons.
— Sorprèn no només les cançons utilitzades, un molt rotund neofolklore (Bronquio, Dalila, Califato 3/4), sinó també com s’utilitzen: resulten intrusives de la manera més estimulant.
— Quan vaig acabar la sèrie, em vaig adonar que tot el subtext emocional estava massa a la superfície. No era el que buscava. Tot remava en la mateixa direcció i el conjunt es feia pesat. Va ser llavors quan un dels muntadors em va posar Cieguita, la cançó de Dalila que marca el segon episodi. Això em va fer veure que havia de fer ús de cançons i fer-les remar en direcció contrària, o fer-les servir per treure a la superfície el subtext de manera menys evident. Havia especulat amb la possibilitat d’utilitzar un tema de Bronquio i Rocío Márquez per a la capçalera, però al final vaig veure que, pel ritme de muntatge, tampoc era necessari. Va ser una mica fent ús de Bronquio i l’escena sevillana més independent com vaig trobar un conjunt de cançons que em servien d’element disruptiu i que ajudaven a anar a l’entranya de la sèrie.
— Un altre element radical i inesperat és el transvasament entre formats.
— Em van influir dues coses. D’una banda hi havia la qüestió de la memòria: el personatge de la Lola [María León] viu una mica en un espai perdut, una illa impossible on vol tornar, i crec que aquesta imatge necessitava un format diferent, alguna cosa com l’1:1. Però també volia crear un discurs a partir de la memòria. Si és possible, sense recórrer a això tan bast com són els flashbacks.
— Quan vaig saber que El hijo zurdo es componia de sis episodis d’aproximadament 20 minuts, la primera cosa que vaig pensar va ser: «Ja hi som amb una altra pel·lícula forçada a ser una sèrie». Una vegada vista, se’m fa difícil imaginar-la com a pel·lícula. És una història pensada clarament en dosis breus i intenses.
— Sempre havia de ser una sèrie, i a més, sense possibilitat d’una fuga ni una segona temporada. I la intenció era que cada capítol fos una unitat electritzant. El nivell d’intensitat que reivindico, pròxim moltes vegades al melodrama, només es podia aconseguir exitosament amb aquesta estructura.
— Alberto Rodríguez apareix a la seva petita llista d’agraïments personal. ¿Per tot el que han après junts?
— Fa molts anys que aprenc d’un dels millors directors que tenim ara mateix. L’he acompanyat en tots els processos: des del càsting fins al muntatge. D’altra banda, també em volia distanciar del tractament que hauríem donat junts a aquest material. No volia tornar a aquest realisme especialment... realista. Volia abordar realitats semblants d’una manera més artificial, en un bon sentit. Segurament l’ús que he fet de la música no li deu haver agradat gaire [somriu]. ¡L’hi he de preguntar!
— Però hi ha rastres clars de la seva feina amb ell. Tot i que no veiem pistoles, el thriller continua latent.
— Conec relativament bé els mecanismes del thriller i em semblava que era interessant aplicar-los a una història petita de personatges. Allò que dèiem abans de la vibració. S’havia d’intentar que entre cada arrencada i cada final hi hagués un element vertiginós que t’impel·lís a voler saber-ne una mica més. Això em semblava essencial.
— Com a 7 vírgenes, Grupo 7 i la sèrie La peste, l’acció se situa a Sevilla, una Sevilla poc turística, no gaire visitada per la ficció. Últimament veiem com les històries es comencen a descentralitzar, a anar més enllà dels dos nuclis urbans prototípics. ¿És una cosa que l’anima?
— Moltíssim. Al final qui escriu està indagant en si mateix. I per fer-ho la ciutat on has crescut i t’has modelat ha de formar part de la història. L’altre dia sentia algú conegut dir que les històries s’han de deslocalitzar per fer-les universals. ¡Em vaig posar les mans al cap! Justament fer el contrari és l’interessant. Em trobo a gust treballant aquesta qüestió narcisista del reconeixement a la meva ciutat i incloent en aquesta sèrie les marxes de Setmana Santa, la ràdio sonant amb tertúlies taurines, les bandes municipals assajant al carrer... Aquests sons propis i aquestes verges permanents en una ciutat que és absolutament mariana, però també al contrari. ■