Ruta 41 cap al renovat temple
De vegades, per explicar un moment, per donar compte de l’instant, resulta que no tenim a mà prou imatges o metàfores que ens ajudin a entendre la cosa o a donar-li un significat precís. De vegades, els reclams poètics ens arriben a patolls, esbojarrats, sense saber on escollir.
Anem per parts. Dissabte a la nit, el Barça va guanyar còmodament el Betis i va començar el que ja podem anomenar, indefectiblement, «compte enrere». Queden 18 punts en joc i hi ha una distància d’11 d’avantatge. En la pròxima jornada intersetmanal, si el Barça compleix i el Madrid punxa al Reale Arena, en seran 15 contra 14 de marge. És a dir, i sense haver de ser matemàtic, el Barça pot guanyar la Lliga a Cornellà-el Prat, i deixar enrere, com a propina, una reguera d’olor de Segona entre els periquitos.
Bé, almenys és una mica d’emoció en un tram final que prometia ser agònic, i no per por de perdre el liderat (això ja va passar), sinó per l’aire pesat que acompanyava l’equip fins arribar a la terra promesa d’un triomf que gairebé es donava més per incompareixença del contrari que per ambició pròpia. La veritat és que el Barça de dissabte va ser com l’esperada pluja de maig (a finals d’abril), que va amarar els culers fins al moll de l’os, físicament i espiritualment.
Metàfora musical
Aquesta és la primera metàfora. Després de massa jornades de sequera, per fi es van ajuntar les forces de la natura que dormisquejaven a la infermeria. Un Pedri en forma (a poc a poc) és un raig d’esperança, i més si hi ha la brúixola de Busquets i el poder tempestuós d’Araujo, i amb Lewandowski una mica més entonat i amb Dembélé un altre cop a la banda.
La segona metàfora és musical. Aquests dies no sé si se n’han adonat que un tal Bruce Springsteen ha dormit, passejat, menjat i cantat a i per Barcelona. Una excursió amb els amics, com qui diu. Una de les seves cançons va sobre viatges i somnis. Es diu Thunder road i diu: «Show a little faith, there’s magic in the night». I afegeix: «Hey, I know it’s late, we can make it if we run». Que ve a ser una cosa així com que no perdem la fe perquè hi ha màgia nocturna i, encara que sigui tard, ho podrem aconseguir si correm.
El ‘Jerusalem’ de l’esport
Els que van anar al concert a Montjuïc i també a l’Spotify Camp Nou pot ser que pensessin en aquesta banda sonora per conjuntar els dos espectacles. El primer, assegurat. El segon, amb indicis de màgia i velocitat. Bruce no la canta, però el Dúo Dinámico, sí: Quince años, tiene mi amor, que són els que té el noi de 4t d’ESO que es va convertir en la Carretera del Tro (la Ruta 41) per als barcelonistes, amb flaixos d’il·lusió infantil per oblidar deutes, enrenous diversos, crèdits, hipoteques, l’esbojarrat augment del carnet i altres floretes per l’estil.
I tercera metàfora. La va pronunciar Haldun Firat Köktürk, que no és un lateral turc sinó el constructor de la reforma del Camp Nou. «Serà com el Jerusalem dels esports: tothom el voldrà visitar». Esperem que, a part de turistes i empresaris, l’aficionat també vulgui entrar al temple. Per veure futbol, sobretot per veure futbol.
■