Manfred Weber
Manfred Weber, el president del Partit Popular Europeu, té perfectament clar quins són els líders reaccionaris del nou autoritarisme populista fora d’Europa –des de Putin fins a Bolsonaro– i mereixen tota la seva censura. Els dirigents reaccionaris del nou autoritarisme populista europeus, no obstant, són una altra cosa. És Weber, precisament, qui pot acabar representant un canvi d’estratègia de les dretes tradicionals (els conservadors, els democristians i els liberals) a l’espai de la Unió Europea. En bona mesura, la presidència de Weber és fruit de les pors de les dretes tradicionals davant el creixement de la ultradreta i allò que anomenen dreta radical populista.
Malgrat haver fundat la seva pròpia empresa molt jove, pocs anys més tard de titular-se com a enginyer, Manfred Weber és un polític professionalitzat de cap a peus i de l’ànima al somriure. Als 23 anys ja era diputat de l’assemblea legislativa de Baviera. Amb només 50 anys ja en fa 18 que està al Parlament Europeu. Mai ha gestionat res, ni al capdavant d’un ministeri ni d’un comissariat, però poquíssims diputats coneixen tan bé com Weber l’Eurocambra, els seus mecanismes formals i informals, les seves laberíntiques negociacions per traçar pactes i majories. Perquè a Estrasburg s’hi negocia pràcticament tot.
Quan arran de la crisi del 2008 es va decidir imposar retallades pressupostàries i un ferotge control a la despesa pública, el centredreta i el centreesquerra ho van avalar. Quan el 2020 es va optar per injectar monstruoses quantitats de pasta a programes destinats a mantenir l’activitat empresarial i dinamitzar i modernitzar les economies nacionals després de la pandèmia, es va fer a través del consens dels dos grups, igual que suspendre les regles fiscals.
Per això és tan grotesc escoltar l’esquerra a Espanya –passa gairebé exclusivament a Espanya– reivindicar les solucions europees aplicades el 2020-2021 davant les imposades durant la crisi del 2008. En les dues ocasions hi va haver un consens altíssim entre els principals grups parlamentaris. L’estratègia davant la crisi postpandèmica no correspon a grups parlamentaris de dretes o d’esquerres, a una majoria ideològica o grupal. És una estratègia europea.
Des dels 32 anys Weber ha demostrat una constant capacitat d’entesa, especialment amb els seus correligionaris del centre i nord del continent. És pacient, li agrada banyar-se gairebé literalment en informació, el devora fredament la passió política.
Unió Social Cristiana
També hauria de reconèixer que la seva llarga instal·lació al Parlament es deu a la crisi del seu partit, la Unió Social Cristiana, a l’estat més ric d’Alemanya. L’USC ja no és la torre indestructible que va hegemonitzar la política bavaresa durant dècades. La seva gran oportunitat es va presentar el 2018, quan va optar a succeir Jean- Claude Juncker com a president de la
Comissió Europea. No ho va aconseguir.
La democratacristiana Angela Merkel va recolzar la seva exministra de Defensa i exministra d’Afers Socials, Ursula von der Leyen, que finalment va pujar al poder el desembre del 2019. La nova presidenta era molt més moderada que el portaveu del PPE. Per als bavaresos, gairebé una roja. Weber es va abocar a la seva altra gran causa, respondre pràcticament a una pregunta: ¿què pot fer la dreta democràtica europea contra el creixement de la ultradreta? ¿Com la pot combatre? És més, ¿es pot combatre? ¿No seria millor envoltar-la?
A Weber li va costar força condemnar el primer ministre d’Hongria, una mala bèstia anomenada Viktor Orbán. Recentment ha recolzat el Govern de Giorgia Meloni, que divertidament va qualificar de centredreta. Els últims temps ha defensat, com un cavaller, el PP i el seu govern a Andalusia deixant anar acusacions explícites a Pedro Sánchez i el seu equip a propòsit de la batalla de Doñana. Trivialitzar la ultradreta, jugar a la semàntica com al tuti, entendre nous nacionalismes: tot val perquè el PPE no perdi pistonada. Weber és un perill tan polit que potser no ho sap ni ell.
■