Un pati de l’Eixample
La fe popular, la que no entén de teologies sinó que es fonamenta en pràctiques transmeses per la via familiar, confia en les pregàries perquè plogui La meva infància en aquella Barcelona transcorria entre aquell jardí poc secret i la meva escola a la par
La meva infància són records d’un pati de l’Eixample de Barcelona. Vivíem en un entresol del carrer Bruc, amb una gran terrassa modernista de la bellesa de la qual no vaig ser conscient fins que vaig tenir una mica d’ús de raó. Davant del pati, baixant una escala de ferro de dos braços, hi havia un jardí ple de gats, un roser d’espontània bellesa i un pi que era com un arbre gegant de Nadal, i que mai va deixar de créixer. Aventurar-se en aquest petit oasi urbà era, per al nen que vaig ser, com caçar el lleó al tall grass del Serengueti. Al fons, al mur que separava casa nostra de la Torre de les Aigües, hi havia una estatueta en guix de la Mare de Déu esculpida en un nínxol, una mica desfigurada pel temps i il·luminada de nit per dues bombetes vacil·lants i votives. Era una Moreneta calcària. Un simpàtic oxímoron.
En aquell pati hi jugava al futbol contra una paret o contra el meu cosí Alfredo, aguerrit defensa central, mentre la meva àvia tremolava pel fet que poguéssim trencar algun vidre d’aquella galeria immensa, per la qual entrava el sol en abundància i la pilota sovint. El meu pare em va penjar una cistella al mur a una altura que em semblava inabastable, i en aquesta emoció infantil per l’esport em creia Larry Bird, després que una amiga de la meva mare que vivia als EUA em regalés la seva samarreta verda amb el número 33 i les quatre lletres del mite estampades a l’esquena: B-I-R-D. Aquestes van ser les ales que em van permetre, poc després, arribar al cèrcol amb la punta dels dits, com qui toca el cel, i guanyar el meu propi concurs de mats, mentre el meu germà feia voltes de despreocupació en un tricicle com el d’El resplandor.
La meva infància en aquella Barcelona incrustada entre el prodigi
El destí em va portar a altres cases d’altres ciutats, però cap tenia un pati modernista amb fanals que als meus ulls eren pals d’una porteria
cultural dels 70 i l’orgia olímpica dels 90 transcorria entre aquell jardí poc secret, cap a on uns veïns que em feien por no deixaven de mirar amb enveja, perquè ells no tenien pati de jocs, i la meva escola a Sant Gervasi, a la falda del Tibidabo, a la qual només arribava després de moltes parades de l’autobús 22. Era un privilegiat i no ho sabia. Quan era petit arrossegava el complex per no viure a la zona alta, l’exili residencial dels hereus de la burgesia catalana, els barris on vivien gairebé tots els meus companys d’escola. La Diagonal era una línia de demarcació, el mur invisible entre aquells dos Berlins del meu tonto cap.
Enganxada a casa meva hi havia una sauna gai. Alguns dels clients fumaven un cigarret nerviós a la cantonada mentre miraven la porta de reüll, fins que l’encarregat, en Toni, un paio amanerat que mai vaig veure vestit amb res més que no fossin uns pantalons minúsculs i una samarreta imperi, els feia un senyal perquè hi entressin sense que coincidissin amb els que acabaven de sortir. Adolescent, em sentia incòmode amb les seves mirades salaces, però sabia que aquest home, amb qui totes les dones de la meva família feien petar la xerrada, era inofensiu. Jo era el Tadzio d’aquell Gustav von Aschenbach de Terol i tenyit de coure, mentre em preguntava per què no em miraven així les meves púbers companyes de classe.
Un dia es va declarar un incendi a la sauna, el mur de la qual donava al nostre pati, i en Toni s’afanyava amb galledes d’aigua com Steve McQueen a El colós en flames per salvar el seu negoci de la ruïna, mentre els clients fugien corrent carrer avall, en calçotets. No hi va haver víctimes, gràcies a Déu. El foc va arribar al roser, però va sobreviure i va fer flor aquella primavera. Tota una lliçó de vida. Van passar els anys i el pin-ball del destí em va portar a altres cases d’altres ciutats, però cap tenia un pati modernista amb dos fanals que als meus ulls eren els pals d’una porteria, ni gats com lleons, ni una Mare de Déu que vetllés per mi mentre creia que volava com Larry Bird.
■