Visca els nuvis (de la IA)

Quan el begut padrí del casament, amb la corbata prematurament desnuada, agafa el micròfon com si fos el de l’última cançó d’un karaoke i es disposa a donar el discurs (li costarà, com li costaria dir l’erra de la paraula padrí), a les boques dels convidats es masteguen dues coses: 1/ canapès de salmó i freses d’anxova, i 2/ la tragèdia. «Seré breu», amenaça, perquè fins i tot Fidel Castro, a l’encapçalament dels seus discursos de quatre hores, prometia síntesi. «Hi ha errors que es cometen en cinc segons i que duren tota la vida. Com quan el nuvi, aquí present, em va enviar per error una fotografia d’una dona despullada amb l’emoji d’una albergínia. El va esborrar un segon després, però el vaig veure [rialles incòmodes]. O com quan es pronunciï avui el sí, vull», diu, per, dos segons després, massa tard, afegir: «Era broma. Bé, això de la foto, no».

Tots hem viscut alguna situació semblant. La de l’encarregat del parlament nupcial que, amb inconsciència o amb maldat, amb atenuant etílic o no, tensa massa la broma amb un dels acudits que buiden habitacions, desfan congues i congelen somriures. El fet que se solguin donar dos discursos, un del padrí i un altre de la padrina, no ajuda: es furga en aquests discursos en el passat dels que uniran els seus destins i allà sempre hi ha forats de la memòria i angles cecs no confessats. Aquests discursos són, en definitiva, camp minat.

La intel·ligència artificial ha arribat al rescat. Llegeixo a la revista tecnològica Wired

que triomfa als EUA una aplicació que, utilitzant la tecnologia de ChatGPT, pot generar discursos de casament emotius, continguts i sense marge per a l’error. De fet, se li pot especificar que ho faci amb l’estil de Shakespeare, de Bob Dylan o d’Arévalo. L’ésser humà que ha de parlar en la cerimònia introdueix dades de l’homenatjat, l’informa del seu caràcter, dels seus gustos, de la seva vida, i la màquina torna un speech blanc com alguns vestits nupcials drapejats. És més, Joy, que així s’anomena, també ofereix la possibilitat de demanar-li el brindis ideal (més enllà de «visca els nuvis») o el còctel idoni. Aquests dies, també, els guionistes de Hollywood van a la vaga: entre les seves moltes peticions, volen debatre l’ús d’intel·ligència artificial. I Geoffrey Hinton, anomenat el ‘padrí de la IA’ (com s’és un padrí de bodes), ha abandonat Google per poder advertir amb llibertat del perill que suposa l’ús d’aquestes tecnologies. Segons ha dit a The New York Times, s’hauria d’aturar el seu avenç fins a saber si podrem controlar-les o ens controlaran a nosaltres.

Jo em vaig estrenar en això dels discursos de cerimònies als 7 anys, amb les bodes de plata dels meus oncles Felisa i Pepe. Des d’aleshores, com li ha passat a qualsevol que apunti maneres en això de l’escriptura o que, Déu no ho vulgui, es guanyi la vida escrivint, ho he fet en infinitat d’ocasions. Era l’únic que podia oferir al món: un bon discurs. La tecnologia m’estalviarà el nerviosisme, però també la meva funció en aquesta societat. Que confiem el moment més important de la vida (això diuen que és una boda) a un robot es pot no entendre o entendre perfectament. Ens estalviem l’error humà, tot i que és trist que el carinyo brolli d’un algoritme. Però si fins i tot això queda a les seves mans, explicar la nostra vida, o la d’una de les persones que més estimem, imaginem qualsevol altre tipus de feina. Per exemple, una columna d’opinió, apocalíptica però humorística, com la que acaben de llegir.

■

Miqui Otero és escriptor