Dioxines i brossa zero
Per trobar una solució definitiva a la qüestió de la incineració de residus hem d’aturar el problema d’arrel i replantejar-nos els hàbits de consum
Quan sento la paraula dioxina, em passa pel cap la cara de Víktor Iúsxenko, el líder prooccidental candidat a la presidència d’Ucraïna a les eleccions del 2004, a qui el cloracne va deformar la cara després de ser enverinat amb aquesta substància. Iúsxenko va guanyar aquelles eleccions i va recuperar en part la seva salut; van tenir menys sort els vietnamites, a qui l’Exèrcit nord-americà va fumigar els boscos amb l’agent taronja contaminat amb dioxina, i els residents de la ciutat italiana de Seveso, víctimes el 1976 d’una fuita d’aquesta substància d’una fàbrica de la localitat que va afectar més de 35.000 persones.
I és que la dioxina, família de compostos el membre més conegut de la qual és la 2,3,7,8-tetraclorodibenzodioxina (TCDD), juntament amb els furans, d’estructura similar, són els membres més perillosos dels contaminants orgànics persistents (COP), la toxicitat dels quals és 100 vegades superior a la del cianur. Tot i que les dosis d’exposició no siguin tan altes com les que van patir Iúsxenko i els habitants de Seveso, segons l’OMS, dosis molt petites poden causar problemes de reproducció i dermatològics, afectar el sistema immunitari, interferir en el funcionament de les hormones i causar càncer. A més, com que és un compost completament simètric, resulta apolar i insoluble en aigua, i no s’elimina del cos humà amb l’orina o els excrements, sinó que s’emmagatzema en el teixit adipós, on es manté de 7 a 11 anys, perquè al ser molt estable no es descompon.
Malgrat que ni és sintetitzada per l’home ni produïda a la natura, la dioxina és a tot arreu. Un dels llocs en els quals es forma són unes instal·lacions que comencen a ser imprescindibles al nostre món superpoblat i superconsumista: les incineradores de residus, uns invents del dimoni per a les organitzacions ecologistes, que segons les autoritats locals resulten imprescindibles perquè no acabem enterrats en les escombraries que generem.
Tots dos tenen raó en part: d’una banda, la crema indiscriminada de residus dona lloc a emissions de gasos tòxics; d’altra banda, l’acumulació de residus sòlids als abocadors de les ciutats amenaça de devorar-les. Una possible solució és cremar els residus de manera controlada i a temperatures prou altes perquè tingui lloc la descomposició de substàncies com la dioxina (900 ºC).
Procés molt car
Aquest procés resulta car i és difícil de controlar, perquè els residus al cremar-se també augmenten la temperatura, de manera que mantenir la caldera de la incineradora a una temperatura donada no és com trepitjar l’accelerador del cotxe. Cal ajustar la temperatura així que es van cremant els residus (per això la necessitat de l’ús de l’algoritme) i monitoritzar la concentració de dioxines en els gasos emesos perquè no comporti risc per a la salut, 0,1 nanograms per metre cúbic, segons la UE. Aquesta quantitat és tan petita que resulta tècnicament molt difícil mesurar-la.
Tenint en compte la complexitat del problema, el més útil no és continuar discutint de qui és la culpa del (suposat) mal funcionament de la incineradora del Besòs, perquè en realitat la culpa és nostra per generar tantes escombraries. Per trobar una solució definitiva, hem d’aturar el problema de socarel, replantejar-nos els nostres hàbits de consum i treballar per arribar a la situació d’escombraries zero, com la que han aconseguit països com Suècia i ciutats com San Francisco i moltes altres dels EUA, Itàlia, el Japó, el Canadà i el Brasil.
Treballar per aconseguir arribar a la situació d’escombraries zero no és una opció, és una necessitat.
■