Sobre la cerimònia de la coronació de Carles III a Londres La pedra del destí i altres circumstàncies

Si fos bruixa o tingués poders sobrenaturals, en aquest precís instant estaria concentrada remenant l’olla a fi de rescatar William Shakespeare d’entre la boira dels morts per asseure’l, dissabte, en un lloc privilegiat de l’abadia de Westminster. «Crema, foc; bull, olla». Donaria el meu insignificant regne per llegir diumenge la crònica de la coronació de Carles III, escrita pel bard al seu portàtil i publicada a tota plana a The Times o The Guardian. L’engruna de regne entregaria fins i tot el cavall, si en tingués, per analitzar la cerimònia des de la mirada de Shakespeare, astut observador de la vida, gran escrutador de la maquinària del poder, de les seves camarilles i intrigues infernals, i sobretot d’això que anomenem consciència humana. L’ànima nua, que el dramaturg sabia repelar com ningú.

¿Què es deu maquinar en la ment del monarca?, ¿en què deu pensar l’hereu de la dinastia Windsor? Em refereixo a l’home despullat, sense res més, amb la corona cenyida per fi al cap, després d’una llarguíssima espera, als 73 anys, arribat a un punt del camí en què potser preferiria adobar els rosers, meditar sobre el sentit de la vida, pintar aquarel·les. La meravella d’observar una gota de pigment blau regi mentre es dissol a l’aigua.

Olga Merino és periodista i escriptora

LA JUGADA DEL DESTÍ

Enmig de tanta pompa, ceremoniositat i circumstància, de les quals no penso perdre’m res, crida poderosament l’atenció una pedra carregada de simbolisme i mitologia, una roca de gres, de 152 quilos i les formes d’un coixí, que estarà col·locada sota el tron. La Pedra de la Coronació, l’anomenen. També la Pedra de Scone o la pedra del destí. L’han traslladat expressament des d’Escòcia, des del castell d’Edimburg, per a la cerimònia, i de seguida tornarà al seu lloc custodiada per l’Exèrcit. La història de la roca es remunta a l’època medieval, i diuen que en temps portava una placa metàl·lica amb la inscripció: «Mentre el destí jugui net, on jegui aquesta pedra els escocesos regnaran».

Estranya llegenda la de la roca. Potser es tracta d’una mala traducció. ¿Jugar net el destí? Ni s’ho planteja. A Shakespeare se li atribueix una frase al respecte, en el sentit que és el destí el que remena les cartes, però som nosaltres els que les juguem. Cada ésser humà és l’amo de la seva vida, tot i que les decisions que prengui poden enfangar-li el camí. En la ficció, Macbeth i el rei Lear van jugar fatal les seves cartes, per ambició desmesurada, per egoisme. A veure com s’ho manega Carles III amb les seves.

■