La ‘maja’ vestida

Amb musclera taurina i andamis de matadora, la presidenta de la Comunitat de Madrid, chulapa entre les chulapas, va impedir a tot un ministre del Govern d’Espanya accedir a la tribuna reservada a les autoritats en la celebració de la festivitat del Dos de Maig, que ella presidia. El que sí que era en aquesta tribuna d’honor era el líder del partit al qual pertany la presidenta, que no és cap autoritat institucional, que se sàpiga, de moment almenys. L’alcalde de Madrid, aquest home que sembla voler estar sempre a l’altura dels seus caps, cosa impossible, es va sumar a l’incident acusant el ministre de la Presidència d’Espanya d’okupa, una cosa gens original, ja que per als seus companys del Partit Popular tot el Govern ho és, com venen dient contínuament des que van perdre les eleccions fa tres anys.

¿Què hauria passat si, en lloc del Govern de Madrid, hagués sigut el de Catalunya o el del País Basc el que hagués negat l’accés a un ministre espanyol a una tribuna d’honor, impedint-l’hi fins i tot físicament com va passar a Madrid? ¿Què haurien dit la presidenta madrilenya i els seus correligionaris del Partit Popular, de Feijóo a l’últim militant? ¿Ho considerarien una provocació del ministre espanyol, com ells repeteixen aquests dies per justificar el seu veto, o, al revés, una insubordinació institucional d’un govern insurrecte? ¿Anomenaria l’alcalde de Madrid a un ministre d’Espanya «okupa» per voler ser on li correspon en un acte oficial a Barcelona o a Vitòria? ¿Oi que no?

Doncs això exactament és el que va passar.

De tota manera, el que a un més li va cridar l’atenció de l’ocorregut en les celebracions del Dos de Maig a la Casa de Correus de Madrid, antic centre de tortura policial durant la dictadura com molts poden testificar encara, va ser el vestit de la presidenta madrilenya, a to amb el seu caràcter i la seva ambició, que no es queda a ser-ho només dels madrilenys. Des de la musclera goyesca als seus andamis toreros, tot estava estudiat en la seva compostura per donar una imatge de seguretat en si mateixa i d’espanyolitat madrilenya, que, com ella mateixa sosté, és ser espanyol per partida doble.

Si a això li sumem el seu pentinat, propi de les madrilenyes de pro, d’aquestes que van als toros o la prada del sant aquests dies del braç d’un majo dels que pintés Goya, i el rerefons del seu discurs institucional, en el qual va presumir de Madrid i de madrilenyisme fins a cansar, tenim un dibuix d’algú que creu no només que Madrid és seu (i potser ho sigui d’acord amb les enquestes que la consagren més cada dia que passa) sinó que Espanya sencera ho és també, una cosa que al seu president de partit no li agradarà però amb qui conviu.

Espanya no és Madrid

Com Cleòpatra, la presidenta de Madrid no s’està per foteses quan de fer-se respectar es tracta (que l’hi preguntin, si no, a l’anterior president del seu partit o als portaveus de la seva oposició), si bé ella ho adorna tot amb arabescos goyescs i posats de maja de Mesonero Romanos, una cosa que els seus seguidors valoren molt. Del que no se n’adona la presidenta de Madrid, embriagada com està pel seu èxit i per l’admiració que desperta entre els seus seguidors (¡guapa!, li criden quan la veuen com si fos una nòvia), és que Espanya no és Madrid i que fora de la seva comunitat se la veu com un personatge costumista i folklòric, com una maja de Goya més que com una política a qui s’hagi de prendre seriosament.

■

Julio Llamazares és escriptor i guionista