L’incomprensible i l’inexplicable
Fa la sensació que desdibuixar els límits, també a l’aula, ha alimentat la bèstia que tot ésser humà porta dins Que la família de la nena violada a Badalona abandoni la ciutat és un fracàs que ha de donar peu a reflexions
Dit sense ostentacions ni adjectius, escrit en un simple subjecte, verb i predicat, un es fa millor la idea del que ha passat a Badalona: una nena d’11 anys va ser violada als lavabos d’un centre comercial per un grup de menors i ella i la seva família han abandonat la ciutat després de rebre amenaces de mort per part dels presumptes agressors. Si a això hi afegim que els agressors estan en llibertat, i que tres d’ells són menors inimputables penalment, s’entén l’enorme indignació i incomprensió que ha generat el cas. ¿Com no ens hauríem d’indignar? La víctima se n’ha d’anar; els agressors no només agredeixen, sinó que pel que sembla amenacen i intimiden; tres d’ells no poden ni tan sols ser jutjats. A veure qui ho entén, a veure qui ho explica.
Aquestes zones incomprensibles i inexplicables s’acaben convertint en basses putrefactes en què xipollegen, creixen i es reprodueixen populismes i extremismes de tot tipus. Més encara si passen en barris amb problemes d’exclusió social i si hi estan implicats col·lectius que pateixen pobresa, discriminació i racisme, entre altres tipus de violències. A la indignació per l’incomprensible i l’inexplicable s’hi sumen profunds problemes estructurals. Res se sap oficialment sobre l’origen ètnic dels agressors de Badalona (de cap dels casos, perquè hi ha hagut més d’una violació grupal vinculada al centre comercial Màgic), però tota la ciutat va plena sobre el col·lectiu al qual pertanyen agressors i víctimes i sobre els barris d’on procedeixen els presumptes violadors.
Aquí es produeix una primera dissonància que alimenta la bassa. Fa temps que forces de seguretat, autoritats i una majoria dels mitjans de comunicació tracten amb molta precaució la informació sobre l’origen ètnic dels implicats en successos, des de violacions fins a les ocupacions de vivendes i les estadístiques de criminalitat. La raó és encomiable: es tracta d’evitar l’estigmatització de col·lectius i de no tirar gasolina al foc del racisme per no fer perillar la convivència. Però aquesta apagada
La mirada a la complexitat s’hauria de fixar en individus i no sols en col·lectius
informativa té danys col·laterals, com per exemple es va veure en el fenomen dels anomenats menors no acompanyats. Quan es genera un problema de convivència, tot el barri o la ciutat sap qui són els implicats mentre que les autoritats i els mitjans de comunicació guarden silenci. El que és una política de prudència es converteix a ulls de molts, legítimament indignats, en una política d’ocultació i de protecció, en una capa d’impunitat bonista amb què es protegeix un col·lectiu només perquè «són de fora».
Bonisme és la forma amb què se sol denigrar la mirada complexa, integral, a mitjà i llarg termini, a problemes complexos. Com a bonistes es desqualifiquen les polítiques que afirmen que la convivència es construeix maó a maó ajudant els desfavorits, afrontant les desigualtats estructurals, fomentant el coneixement entre comunitats. Com a bonista es desacredita posar el focus sobre els drets (dels menors, a la vivenda, etcètera) i sobre les mesures educatives per sobre de les punitives, més escola pública i menys codi penal, que diria aquell. De bonista es titlla qui davant un acte de violència concret teixeix explicacions complexes i parla de violències estructurals.
El problema –creixent, greu– és que, davant la brutalitat de la realitat descrita en un simple subjecte, verb i predicat les mirades complexes no són capaces de lligar una resposta. I això obre una autopista per a les respostes simples, brutals, eslògans i frases plenes de populisme. Igual com es parla tant de bonisme hi ha també un dolentisme que cada vegada té millor premsa, gent sense complexos s’autodenominen per ocultar un vell rostre fosc que coneixem molt bé. L’alimenten una realitat social sotmesa a tensions de tot tipus en vertiginós canvi que planteja reptes complexos i els errors dels que creuen que protegir és ocultar, que informar és assenyalar i que de l’opacitat en pot sorgir llum.
Callar el que tothom sap quan es dona una situació injusta, incomprensible i inexplicable fa temps que resta més que suma. Potser un camí és que la mirada a la complexitat es posi les ulleres d’individus, persones, amb drets i deures, i no tant de col·lectius i identitats. La transparència sempre sol ser recomanable.
■
Joan Cañete Bayle és subdirector d’EL PERIÓDICO.