EL JARDÍ SECRET D'ALÍCIA A L'EIXAMPLE

Si això és el jardí secret d’Alícia al país de les meravelles, llavors jo soc el conill blanc. No porto armilla, però com ell, i com tots, també com tu, vaig tot el dia enarborant un rellotge de cadena (en realitat, un telèfon mòbil) dient «¡tinc pressa, tinc pressa!». I: «¡Deu meu, que tard que arribaré!». No obstant, avui és dissabte a la tarda, així que tinc tot el temps del món (encara que tot el temps del món siguin, aproximadament, uns 70 minuts).

Soc a l’Alice Secret Garden amb la meva família. A Barcelona es diu molt alegrement allò de «secret», quan normalment és de domini públic. La paraula secret és com la paraula Digestive, aquelles galetes a la caixa de les quals després s’aclareix que «no són digestives». Però aquest jardí cocteleria una mica clandestí sí que ho és, perquè almenys jo no hi havia vingut mai.

El cau per entrar-hi és el bar restaurant que porta el nom de l’heroïna de Lewis Carroll, des de sempre decorat amb motius de la novel·la. A l’entrada del jardí, una noia molt amable ens rep. Ho fa en anglès. Queda clar que el jardí és secret, tret de per als turistes i expats que miren Tripadvisor i coneixen aquest oasi frondós ambientat amb kènties, cactus, arbres i miralls enmig d’una illa de l’Eixample (Pau Claris, 90).

Els miralls compleixen una doble funció: representen un bon homenatge a allò que va trobar l’Alícia de l’altre costat del vidre i serveixen perquè la gran majoria de joves que beuen pugui mirar-se per després fer minivídeos de TikTok (en vaig comptabilitzar uns 20). L’ambient, s’ha de dir, és fantàstic, allunyat dels carrils dels cotxes i, fins i tot, de la realitat de Barcelona. Veig aquest jardí i penso en altres terrasses que van tancar, com la d’El Camello, on vaig fumar i vaig riure molt, o les de les cases okupes berlineses que tant ens impressionaven a principis de la dècada dels 2000 (amb aquella decoració boja de maniquins, teles avariades, bicis i marcs d’oripell). Però, com es diu al conte: «És un tipus de memòria molt pobra la que només funciona cap enrere». Així que penso en altres terrasses secretes de la ciutat actual, com la de l’Antic Teatre o la de La Graciosa.

ALICE SECRET GARDEN ÉS UN OASI FRONDÓS AMB ARBRES, MIRALLS I UN BOLET DE CONTE

Psicodèlia amable

Tot i que sí que hi ha una Alícia (la meva parella sempre em recorda el personatge i un dibuix de l’Alícia va ser un dels meus primers regals), no hi ha barreters bojos, gats de Cheshire o reines de cors. Sí, hi ha molt de Tararí i Tararà, parella d’amics compenetrats que, esperonats per la birra, completen la frase de l’altre. Hi ha, també, molt d’anglès, molt de ianqui, molt d’italià i molt de francès. I l’entorn té alguna cosa de psicodèlia amable. Sobretot pel gran bolet de barret vermell amb pics blancs que presideix el jardí. En realitat, el del conte i també aquest, de cartró pedra i enorme, és un fong anomenat Amanita muscaria. El meu fill diu que és el que menja en Super Mario i no li dic que no. Però afegeixo que aquest bolet té alguns dels noms més graciosos del món vegetal, d’entre els quals reig foll és el número u.

La tarda cau, tot i que aquí només es nota perquè hi ha qui demana tapes i hamburgueses que fa baixar amb còctels i gerres. Tots ells, com a Alícia, sembla que celebrin un aniversari, però en realitat celebren un aniverdies, avui, ahir i demà. I jo penso en quan l’Alícia li pregunta al conill blanc: «¿Quant és per sempre?». I l’animal contesta: «De vegades, només un segon». O un xarrup.

■