Passió per saber
cosa molt important: que quan llegeixes una pàgina d’un clàssic, els estudiants es commouen, et segueixen. Quan es parla d’amistat, tothom creu que té 1.500 amics perquè és el que diu el seu Facebook. Això és una banalització de l’amistat. N’hi ha prou llegint una pàgina de [Michel de] Montaigne o d’El Petit Príncep per comprendre que s’està banalitzant l’amistat. El diàleg de la guineu del desert i el Petit Príncep sobre l’art de domesticar l’amor i l’amistat sempre crea commoció en els estudiants. El problema és que avui en dia els professors no tenen temps per preparar el curs perquè l’escola i la universitat no demanen als professors que facin pensar els estudiants, sinó que els diuen que es dediquin a la vida burocràtica del centre. Això és dolent. És un càncer.
— A Barcelona s’està introduint una formació optativa perquè els metges aprenguin a tractar més humanament els pacients. ¿Fins a quin punt s’ha deshumanitzat la societat?
— Indica la missió neoliberal davant la salut i del coneixement: els malalts són clients, com són clients els estudiants, això és un horror. No és veritat que estudiants i malalts hagin de ser clients, cal canviar això. El laboratori de la pandèmia ens ha ensenyat que els dos pilars de la dignitat humana són el dret a la salut i el dret al coneixement. I en aquestes dècades, el neoliberalisme ha destruït la xarxa d’hospitals i la d’escoles públiques. Cal defensar-les.
— ¿Com creu que la intel·ligència artificial i el ChatGPT afectaran la literatura i les humanitats? ¿Les matarà?
— Els inventors de la IA han fet declaracions fa uns dies dient que és molt perillós el que estan fent. Una cosa és dir intel·ligent a la intel·ligència artificial. ¿Una màquina pot crear? Em sembla que no. No podem confondre la rapidesa de càlcul i la capacitat d’acumular dades amb la intel·ligència, que és creativitat. ¿Una màquina pot fer un concert com Mozart i Beethoven o pintar un quadro com Velázquez? Ho veig difícil. Però és difícil també respondre a aquesta pregunta.
—Els populismes que s’estan veient en els últims anys i que a Itàlia es concreten amb la ultradreta de Giorgia Meloni, ¿són els millors perfils per governar i fer front a les crisis actuals, econòmiques, climàtiques...?
— No. Perquè les persones que pensen que els immigrants són enemics i no tenen dret a viure com nosaltres no mereixen governar. A Europa i els Estats Units hi ha governants alçant murs. Al llibre La muralla y los libros, [Jorge Luis] Borges parlava d’un emperador xinès que construïa una muralla al mateix temps que cremava els llibres, cosa que significava cremar la possibilitat de comprendre. Perquè Borges deia que quan construeixes una muralla no t’estàs defensant dels altres, sinó construint una presó per a tu. Fer això és una visió molt mísera de la vida i la política. El meu últim llibre, Els homes no són illes (Quaderns Crema en català i Acantilado en castellà), és una reivindicació del món clàssic fins al món contemporani, dels clàssics, que ens fan entendre que la nostra vida només pot tenir sentit per les coses que fem per als altres i no pel nostre egoisme.
— ¿Vivim més que mai un pols entre sentiment i coneixement i raó, en detriment d’això últim?
— Avui dia hi ha un gran menyspreu pel coneixement. La dignitat humana sembla coincidir només amb els diners. També hi ha un duel entre informació i coneixement: hi ha més informació i menys coneixement. Aquest és el tema. Hi ha fake news a internet. Internet és una mina d’or per als que en saben, però un perill per als que no en saben. Perquè la gent que no en sap pot creure les tonteries que hi ha a internet. Un carnisser no pot, no té dret, a parlar de vacunes. Hi ha al món milions de terraplanistes. Els estudiants que tenen un sentit crític i que en saben poden triar les coses bones d’internet.
■
La major part del que diu –o escriu– Nuccio Ordine ve d’haver sabut, ja que s’ha criat volent saber. Dels clàssics, als quals ha dedicat la vida sencera, i dels moderns, com Emilio Lledó i George Steiner, amb els quals ha conviscut com a lector, com a alumne i com a amic. La seva escola, a més, és la vida; és a dir, les aules, els diaris, però sobretot els alumnes. Els alumnes són per a ell com llibres successius. Els seus dubtes són els dubtes que ell va tenir, i les seves certeses són sempre, a més, les seves incerteses. Ja ha tingut tots els premis –o gairebé tots– i aquest que acaba de rebre ara a Astúries –és a dir, a la part més alta de la geografia espanyola, d’on venen personatges com Juan Cueto i Leopoldo Alas– ve a ser per a ell un suport clàssic, ja que té en la seva trajectòria, com a guardó, els noms que són, també, a la carpeta d’aprenentatges d’Ordine.
El seu paper en la vida ha sigut, doncs, aprendre. Aquesta passió per saber ha ocupat i ocupa la naturalesa dels seus viatges. Viatges a les universitats, a les biblioteques, als altres que saben i al món. Sempre que diu ser en un lloc per aprendre, sens dubte, ve d’un altre lloc. Ahir podia ser a Xile i de seguida a París. La seva figura, que és la d’un atleta, sempre ha sigut també la d’un estudiós que viatja per trajectes que el nodreixen, per geografies que requereixen que la seva ànima estigui desperta per explicar el que veu i el que sent i el que escriuen els seus amics o els seus mestres, antics i moderns.
Manifest contemporani
Lledó, que és un dels més veterans dels filòsofs europeus, va interrompre una tarda de la immediata postpandèmia, quan aquella plaga estava remetent, per passar-se hores parlant de la seva filosofia amb aquest premiat que prenia notes com quan, parlant amb Steiner o amb Umberto Eco, exercia el mateix ofici d’aprendre.
Aquest cronista el va conèixer quan a Espanya prosperava com una llavor el seu llibre més famós, La utilitat de l’inútil. Ell va treure del calaix de la saviesa, que és com una planta perenne, el més important del que havia après i ho va convertir en una mena de poema dels sabers que, al fer-se part d’una obra moderna, publicada amb entusiasme i emocionant pulcritud per Acantilado (Sandra Ollo, la seva directora, té molts motius per a la felicitat), es va fer un manifest contemporani.
A partir de La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema en català), Ordine va ser vist, per alumnes i per professors, com un mestre que portava en la seva saviesa, també, l’essència del que buscaven els que no rebien, ni de les universitats ni de les escoles, l’estímul per referir-se als clàssics com a ultramodernes bases dels seus ensenyaments. Ell va trencar la deixadesa i ara allò que semblava inútil és el veritablement imprescindible per acostar-se a la saviesa. El clàssic és el modern i Ordine, que ho ha dit sempre a tots els vents, és el paladí d’aquesta novetat revolucionària en la qual ha tingut precedents a què sempre ha dedicat els triomfs successius que ha merescut la seva passió per saber.
En aquella trobada amb Lledó, en les seves converses amb Steiner, en la seva passió inacabable per Eco, hi ha una figura, la de l’estudiant que mai deixarà de ser-ho, i, sobretot, el mestre que amaga al seu cor més nítid, més generós, l’ànima d’un estudiant apassionat per saber. Per saber, i per explicar-ho.
■
«La vida només té sentit per les coses que fem per als altres, no per l’egoisme» «Es menysprea molt el coneixement. La dignitat humana sembla coincidir sols amb els diners.
La seva ànima és la d’un estudiant obsessionat a conèixer i a poder explicar-ho