La realitat en un edifici ratera
‘Asedio’ ★★
Miguel Ángel Vivas (5/5/2023)
ASecuestrados (2010), la seva millor pel·lícula, Miguel Ángel Vivas deixava clares tres coses que, en una mesura o una altra, han anat apareixent en la seva filmografia i tornen a agafar pes a Setge. Una, una aposta pel cine de gènere més contundent. Una altra, la seva habilitat a l’hora de capturar i representar l’horror i la violència en espais tancats: el xalet de Secuestrados o l’edifici assaltat pels antiavalots a Asedio, on converteix un bloc desgavellat en una ratera i s’hi mou amb nervi i destresa. Una tercera, un esforç evident perquè els personatges no siguin només motors de moviment.
Manuela Vellés estava molt bé a Secuestrados i Natalia de Molina ho està aquí, on porta tot el pes (físic i psicològic). Tot això hi ha en aquesta pel·lícula. No obstant, malgrat el pols de Vivas en la direcció, a Asedio es troba a faltar una cal·ligrafia visual més personal. Aquest és un dels seus punts febles. L’altre, una ruptura constant del versemblant. Ja en el pròleg, es marca el to al·lucinat de la proposta, però, tot i així, és una pel·lícula totalment connectada a la realitat (corrupció policial, desnonaments, immigració), i la manera d’abordar aquestes qüestions amb els codis del gènere no sempre funciona –per exagerada, per inversemblant– i es trenca la credibilitat fins i tot havent-hi aquesta voluntat expressa de narració al·lucinada.
■
La directora portuguesa Rita Azevedo Gomes demostra amb aquest joiós film que una obra de teatre pot adaptar-se de forma extremadament personal, sent-hi fidel i, alhora, apartantse de forma radical del cartesianisme de la versió pulcra. La pel·lícula parteix de la peça del mateix títol escrita per Éric Rohmer el 1989, però lluny d’escenificar-la en el sentit estricte inventa un cineasta –interpretat pel director espanyol Ado(lfo) Arrieta– que està assajant i rodant un film sobre aquesta peça teatral amb una parella d’intèrprets en la relació de la qual es barregen el text rohmerià i les vivències personals.
El resultat és fantàstic quant a la mixtura entre cine i teatre: Azevedo filma els assajos entre actriu i actor –parella sentimental que es retroba després d’anys sense veure’s–, i el que ells i el director aporten a aquest entramat de vivències viscudes i recordades; hi ha moments en què no sabem si assistim al rodatge del film, a la representació teatral o a la vida real. El joc no seria tan perfecte sense el concurs de Rita Durao –actriu habitual d’Azevedo– i Pierre Léon – dramaturg, actor, director i crític musical i cinematogràfic–, ja que la complicitat entre ells, amb Arrieta i amb la mateixa Azevedo atorga aquest aire de llibertat a aquesta pel·lícula decididament moderna en la relació sempre complexa entre les dues arts.
■
De tornada al registre vodevilesc que li va proporcionar dos dels seus triomfs comercials més grans, 8 mujeres (2002) i Potiche (2010), François Ozon utilitza una obra teatral dels anys 30 com a base del que aparenta ser una farsa contra el patriarcat i un cant a la sororitat. La seva protagonista, això sí, és una jove actriu que s’acusa a si mateixa de l’assassinat d’un productor libidinós a fi d’impulsar la seva carrera; la forma d’empoderament i solidaritat femenins que retrata són menys un gest polític que un instrument d’ascens social i enriquiment personal.
Ozon mira d’emparentar la pel·lícula amb les comèdies de Sacha Guitry i Ernst Lubitsch a través de trepidants diàlegs i dosis d’ironia, i mentrestant confon velocitat amb ritme i histrionisme amb enginy. Mi crimen mostra més interès a presumir de la seva superficialitat i la seva artificialitat que a fer veritable sàtira; en realitat, professa el mateix cinisme cap a les seves protagonistes femenines que cap als homes immorals, incompetents i espantats del sexe oposat que les envolten. I aquesta equidistància funciona alhora com a demostració involuntària d’ideologia reaccionària i com a cínic argument amb qui convèncer-nos que tot –el sistema judicial i la premsa, el Me Too i el patriarcat, el teatre i les cintes com aquesta– és manipulació, falsedat i simulació.
■
Durant segles demonitzada, la figura de Ricard III va ser sotmesa fa una dècada a una rehabilitació que el nou treball de Stephen Frears celebra. Aquí homenatja Philippa Langley, la dona que es va obsessionar amb el monarca fins al punt d’embarcar-se en una quixotesca recerca de la seva tomba i que va acabar trobant les seves restes sota un pàrquing.
Concentrada en les investigacions de la seva protagonista i els seus esforços per finançar el projecte d’excavació, The lost king transcorre no tant com un thriller en la línia dels llibres de Dan Brown i més com una barreja de drama processal i estudi psicològic; per a Langley, reivindicar el rei és una manera de reivindicar-se a si mateixa i a totes les dones alguna vegada menystingudes.
Puntualment, la cinta se les arregla per generar intriga a partir d’una peripècia argumental centrada en xerrades acadèmiques, peticions de fons i llicències d’obra, però es veu llastada per aquestes escenes en què Langley conversa amb el fantasma de Ricard III –que manté el seu to extraviat entre l’humor i la melancolia– i per la incongruència conceptual que la vehicula. L’obra reivindica la gent corrent però també exalta el poder monàrquic, basat en el dret diví, i Frears no només no explora la tensió que aquesta dualitat provoca, sinó que ni tan sols dona mostres de percebre-la.
■